Adéu a Manolo el del Bombo, l’ànima de l’afició espanyola i una icona del futbol popular
El món del futbol es tenyeix de dol per la pèrdua de Manuel Cáceres Artesero, el seguidor més emblemàtic de la selecció espanyola, que ha mort aquest dijous als 76 anys a Vila-real. Conegut arreu com a Manolo el del Bombo, va ser molt més que un aficionat: va esdevenir un símbol social, cultural i emocional del futbol viscut des de les grades.
Una vida al ritme del bombo
Nascut a San Carlos del Valle (Ciudad Real) el 15 de gener del 1949, Manolo va construir la seva llegenda a base de quilòmetres, sacrificis i passió desbordant per La Roja. Criat a Osca, va iniciar allà la seva activitat d’animació, que el portaria a convertir-se en una presència constant en els grans tornejos internacionals. Des del Mundial del 1982 —el primer que es va disputar a Espanya— fins al de Rússia 2018, Manolo va ser-hi, animant sense descans, amb el seu inseparable bombo, en vuit Eurocopes i deu Mundials.
Tot i les dificultats, va mantenir-se fidel a la selecció fins que les circumstàncies ja no li ho van permetre. Al Mundial de Qatar 2022 no hi va poder assistir per manca de recursos. La RFEF li va oferir vols i entrades, però no allotjament, un requisit indispensable per accedir al país. “Em vaig enfadar molt. Ja en portava deu, amb aquell haurien estat onze”, lamentava.
La seva última aparició: Mestalla, març de 2024
El 23 de març passat, Manolo va tornar a les grades per animar Espanya en un partit davant els Països Baixos a Mestalla, en què la selecció es va classificar per la Final Four de la Nations League. Aquella nit, la seva presència no va passar desapercebuda. Molts el van reconèixer i saludar, conscients que podria ser una de les últimes ocasions de veure’l en actiu. I així va ser.
Un símbol més enllà de La Roja: el seu vincle amb el futbol català
Tot i estar identificat amb la selecció espanyola, Manolo també va tenir un capítol significatiu a Catalunya. L’Espanyol el va contractar per animar l’equip durant la Copa de la UEFA 1987-88, una de les campanyes més èpiques del club blanc-i-blau, que va acabar amb una final dramàtica davant el Bayer Leverkusen. Manolo i el seu bombo van acompanyar l’equip en les semifinals contra el Bruges i en la final perduda a doble partit, deixant empremta entre l’afició perica.
A més, va participar en un anunci conjunt amb Joan Casals, l’Avi del Barça, una altra icona del futbol popular català, traspassat el febrer d’aquest mateix any. Junts, simbolitzaven la rivalitat viscuda amb respecte, el folklore del futbol viscut des de la passió.
El declivi i la resistència
Amb els anys, Manolo va haver d’afrontar problemes econòmics i de salut. El 2020 va tancar el seu mític bar “Tu museo deportivo” a València, després de dècades com a punt de trobada per aficionats. En declaracions recents, confessava que vivia una situació econòmica “molt dolenta”, però que no havia perdut l’amor pel futbol. Va morir aquest dijous a l’Hospital de Vila-real després de dies ingressat per problemes respiratoris.
L’homenatge d’un país
El seu traspàs ha commocionat el món del futbol, que l’ha considerat sempre una figura estimada, propera i autèntica. No va jugar cap partit, però va ser present en tots. No va marcar cap gol, però va fer vibrar milers. Amb el seu bombo, la seva samarreta de La Roja i un somriure indestructible, Manolo el del Bombo va convertir-se en una llegenda, una icona del futbol popular, de la passió desinteressada i de l’amor pur per uns colors.
Avui, el futbol perd una veu, un batec, un ritme. Però guanya una llegenda eterna. I des d’ara, allà on sigui, segur que continuarà picant el seu bombo per animar a la selecció… des del cel.
Escriu el teu comentari