De l'ombra d'Anna Tarrés a la nova era d'Andrea Fuentes i Iris Tió en el Mundial de Singapur
Espanya torna a l'elit mundial quinze anys després: Andrea Fuentes i la jove Iris Tió lideren un estil més emocional i artístic que ja suma tres ors
Espanya es troba en un dels millors moments de la seva història en el que a natació artística es refereix. En aquest sentit, l'equip dirigit per Andrea Fuentes ha aconseguit alguna cosa que fa molts anys que no succeïa i molts ni s'esperaven que succeís en l'equip. I és que, després de la generació daurada d'Anna Tarrés, Gemma Mengual i Ona Carbonell, Espanya torna a ser una potència mundial en la natació artística.
Quan en 2009 Anna Tarrés va portar a Espanya al podi mundial, va deixar una petjada indeleble en la història de la natació artística. Va ser el començament d'un estil espanyol inconfusible: dramàtic, audaç, tècnicament impecable. Va ser una cosa inoblidable i que semblava irrepetible. Especialment amb la marxa de la gran ideòloga del projecte, una Anna Tarrés que es va anar per la porta de darrere i que, de la mà de la Xina, continua demostrant que està a l'avantguarda de l'esport.
No obstant això, quinze anys després, Andrea Fuentes, la seva deixebla més brillant dins i fora de l'aigua, signatura una gesta similar en el Mundial de Singapur. Això sí, amb una marca pròpia molt diferent a la de la seva predecessora al capdavant de l'equip espanyol de natació artística.
Amb l'èxit en el Mundial de Singapur 2025, Fuentes no sols ha igualat l'impacte de Tarrés : ho ha actualitzat. Si Tarrés era la directora teatral de les coreografies impossibles, Fuentes és la cineasta de l'alt risc emocional. On abans hi havia precisió mil·limètrica, ara hi ha vulnerabilitat convertida en art.
Ja no queda res d'aquesta rectitud, gairebé militar, que Anna Tarrés va convertir en marca personal. A la Xina segueixen al peu de la lletra el mètode Tarrés. I no els va res malament. Al costat d'Espanya i una Rússia camuflada sota el nom de" Atletes neutrals" són els països que més metall han tocat en aquest Mundial.
Iris Tió presa el testimoni de Gemma Mengual
L'or d'Iris Tió en solo lliure, el duo femení amb Lilou Lluís i el mixt amb Dennis González no sols mostren excel·lència tècnica. Reflecteixen un lideratge empàtic, creatiu i radicalment contemporani. I és aquí on la comparació es torna inevitable: Fuentes ja no camina sota l'ombra de Tarrés, sinó que la projecta en una nova direcció. És un estil trencador, allunyat de la cerca de l'excel·lència a través de dificultats inimaginables. Andrea vol emocionar, transmetre i buscar anar més enllà del que es pot veure i valorar. Ja ho va deixar clar amb el solo d'Iris Tió: no anava a ser com les altres rivals, no val la pena competir per veure qui passa més temps sense respirar —26 segons en tota la coreografia—, Iris havia de treure el seu talent molt més allà i vagi si ho va fer. Or històric i el començament d'un llegat que va per a llarg, amb els 22 anys d'Iris.
Igual que amb Fuentes i Tarrés, sembla inevitable veure a Iris Tió com la successora natural de Gemma Mengual. Iris no sols ha aconseguit el que a Mengual se li va escapar per dècimes —l'or mundial en solo lliure—, sinó que ho ha fet amb una sensibilitat artística que recorda a la pionera catalana, però amb una estètica més contemporània i emocional.
Gemma ha estat clara: “Ningú res com Iris”. I ho diu qui va obrir el camí en una època en la qual Espanya a penes figurava en els podis. Iris, per part seva, ha reconegut que va ser veure a Mengual en televisió el que la va portar a ficar en l'aigua amb cinc anys. Aquesta connexió generacional converteix el seu èxit en alguna cosa més que una medalla: és la culminació d'un somni col·lectiu.
A més, Iris ha heretat no sols el llegat tècnic, sinó també el carisma. En paraules de la pròpia nedadora: “Em diuen que tinc àngel, com Gemma. Una cosa especial que no es pot explicar”. Aquesta aura, aquesta capacitat d'emocionar , és el que converteix a una esportista en referent. I això, com passava amb Gemma, Iris ho té.
La Xina i Espanya: dues filosofies per a arribar a l'or
Des que va assumir el comandament de la selecció xinesa, Anna Tarrés ha convertit a l'equip en una màquina de precisió. En el Mundial de Singapur 2025, la Xina es va penjar el seu quart or consecutiu en rutina lliure per equips, amb una puntuació de 348.4779, inassolible per als seus rivals. El seu estil continua sent el mateix: disciplina extrema, execució impecable i dramatisme visual. La rutina “La Gravetat” va ser un desplegament tècnic que va deixar sense marge d'error als jutges.
Tarrés ha portat el seu mètode al màxim nivell: “Treball, perfecció, trencar límits i dir veritats”, com ella mateixa defineix. El seu lideratge, abans polèmic a Espanya, ha trobat a la Xina un entorn on la seva exigència es tradueix en resultats. L'or olímpic a París 2024 i el domini mundial consoliden el seu llegat com una de les entrenadores més influents del segle. A més, ha trobat en la disciplina xinesa el seu entorn ideal.
Mentrestant, Andrea Fuentes ha retornat a Espanya la seva ànima artística. A Singapur , l'equip espanyol va aconseguir tres medalles, incloent el bronze en rutina lliure amb “La Bogeria”, una coreografia que desafia estereotips i celebra l'autenticitat. Amb una puntuació de 321.1328, Espanya va tornar al podi mundial després de dotze anys d'absència.
Fuentes ha apostat per un estil més humà i emocional. El seu lema: “La por va més ràpid, però l'amor arriba més lluny”. Sota la seva direcció, Espanya ha incorporat elements masculins, com Dennis González, el primer home a pujar a un podi mundial per equips. L'estètica de Fuentes és contemporània, arriscada i profundament expressiva. El seu equip no sols competeix, commou. És com l'evolució natural del llegat que va deixar Tarrés. Ja no queda res d'aquesta exigència que porta a les esportistes al límit, per a buscar una manera d'entrenar molt més pròxima, permissiva i amable.
Escriu el teu comentari