La selecció espanyola amaga una arma secreta: Està Anglaterra preparada per a aquesta final?

Aquesta nit a Basilea, la selecció espanyola femenina té davant seu l’oportunitat de segellar una era irrepetible. A les 21:00, la pilota començarà a rodar a la gran final de l’Eurocopa 2025, i el món observarà si La Roja culmina la seva revolució amb una fita inèdita: conquerir, en menys de dos anys, el Mundial, la Nations League i ara el tron europeu. Seria la primera vegada que una selecció ho aconsegueix, tant en categoria masculina com femenina.

Davant seu hi haurà Anglaterra, vigent campiona continental, que arriba amb l’orgull ferit després d’haver cedit la corona mundial l’any 2023 precisament davant Espanya. Aquesta final, per tant, és també una revenja emocional, un segon assalt entre dos models futbolístics, entre dues visions del joc que han marcat el pas del futbol femení modern.

Una Roja transformada en imperi futbolístic

El que va començar com una aposta de renovació després d’anys d’ombres, ha cristal·litzat en un projecte imponent. Des de l’arribada de Montse Tomé, la selecció espanyola ha guanyat en maduresa tàctica, equilibri físic i ambició estructural. Espanya ja no només juga bé: competeix per dominar, amb un futbol de precisió quirúrgica, sostingut per una generació de talent que sembla no tenir sostre.

En aquesta Eurocopa ha signat un camí impecable: cinc victòries, cap derrota, 17 gols a favor i només 2 en contra. I més enllà de les xifres, ha enlluernat amb el seu estil: pressió alta, possessió intel·ligent, transicions netes i una creativitat col·lectiva que ofega el rival.

Però el més destacat és la diversitat de recursos ofensius: deu jugadores diferents han marcat durant el torneig, cosa que parla d’un equip coral, profund, imprevisible. Ni tan sols Alexia Putellas o Aitana Bonmatí han necessitat assumir tot el protagonisme, perquè Patri Guijarro, Salma Paralluelo, Mariona Caldentey o Teresa Abelleira han respost a cada repte.

Montse Tomé: lideratge serè, resultats incontestables

Al capdavant d’aquesta maquinària, Montse Tomé ha demostrat una capacitat de gestió que va molt més enllà de la pissarra. Va agafar el relleu en un moment de gran pressió institucional, i el va convertir en una oportunitat per unir, renovar i elevar. El seu model de lideratge horitzontal, empàtic però exigent, ha estat clau per construir una selecció on totes se senten importants.

La tècnica asturiana ha sabut equilibrar joventut i experiència, rotar sense perdre identitat i blindar l’equip davant la pressió externa. Ha reforçat la solidesa defensiva, potenciat les virtuts del mig del camp, i ha convertit el sistema ofensiu espanyol en una simfonia difícil de desxifrar.

Anglaterra: potència física, mentalitat guanyadora

Les Lionesses, dirigides per Sarina Wiegman, arriben amb menys brillantor que el 2022, però amb l’experiència de qui sap patir. El seu recorregut fins a la final no ha estat senzill: van empatar amb Noruega, van remuntar in extremis davant Itàlia, i van necessitar penals a semifinals per superar Suècia. Però el seu caràcter competitiu i la capacitat d’adaptació continuen intactes.

El seu estil contrasta amb l’espanyol: joc vertical, agressivitat en les disputes i estratègia a pilota aturada com a arma principal. La possible baixa de Lauren James per una lesió al turmell és una incògnita, però el bloc anglès compta amb figures com Georgia Stanway, Keira Walsh o Lucy Bronze, capaces de sostenir el joc des de l’experiència i el múscul.

Wiegman plantejarà un partit físic, intens, on intentarà trencar el ritme espanyol, provocar pèrdues i castigar amb transicions ràpides. El duel tàctic entre les dues seleccionadores serà un dels grans atractius de la nit.

Un torneig històric que anticipa un canvi global

L’Eurocopa 2025 ja ha deixat xifres rècord en assistència, audiència i gols. És el reflex d’un futbol femení que ha deixat de demanar permís i exigeix reconeixement a tots els nivells: esportiu, institucional i mediàtic. El que es juga avui no és només un títol: és el simbolisme de qui lidera el canvi en l’esport femení europeu.

Espanya, amb un bloc unit, tècnic i disciplinat, representa una nova manera d’entendre l’èxit: a través de la formació, la paciència i el joc col·lectiu. Anglaterra, amb la seva potència mediàtica, la seva estructura professional i el seu llegat recent, defensa l’estatus de pionera moderna. Totes dues arriben com a potències, però només una sortirà com a referent global.

Basilea, 21:00: quan el futbol femení arriba a l’eternitat

D’aquí a poques hores, quan les jugadores trepitgin la gespa suïssa, no només buscaran un títol. Buscaran deixar el seu nom escrit a la història amb lletres d’or. Serà la culminació d’anys d’esforç, d’obstacles superats, de batalles lluitades dins i fora del camp.

Serà Espanya qui completi el triplet somiat i es consagri com la millor selecció del planeta?
O Anglaterra revalidarà el seu tron i demostrarà que encara té l’última paraula?

El que és segur és que aquesta final serà molt més que un partit.
Serà una declaració d’intencions. Una victòria per al futbol.
Una nit inoblidable.