Jordi Labanda: la professió d'il·lustrador "està gairebé tocada de mort per la IA"

En un món saturat de filtres, feeds i algoritmes, Jordi Labanda —l’artista que va convertir la sofisticació en traç i l’hedonisme en forma de vida— llença un missatge clar, serè i demoledor: “La meva professió està gairebé tocada de mort per la Intel·ligència Artificial”. Ho diu sense dramatismes, però amb la precisió elegant que caracteritza la seva obra. La seva no és una queixa qualsevol. És una advertència amb estil.

En una entrevista recent amb Europa Press, Labanda, icona de la il·lustració de moda, alerta sobre l’impacte irreversible que la IA està provocant en el seu camp: “Crec que serà una de les primeres professions que desapareixerà perquè és realment fàcil i exitós demanar-li alguna cosa a la IA i que te la faci bé”. Ho diu amb una barreja d’estranyesa i pessimisme, reconeixent que la velocitat del canvi ha estat fulminant: “Ha estat com un convidat sorpresa que ningú esperava, i en qüestió d’un any ens hem quedat tots amb la boca oberta”.

Elegància, pessimisme i resistència creativa

Labanda no dramatitza, però tampoc endolceix. Afirma que en dos anys —“cinc si volem ser optimistes”— ja veurem il·lustracions generades per IA que competiran sense rubor amb les humanes. El problema, per a ell, no és només tècnic, sinó econòmic i simbòlic: la IA elimina intermediaris. I els il·lustradors, tal com ell mateix descriu, són precisament això: “un pont entre l’empresari i el públic”.

“Aquesta professió desapareixerà, tristament”, sentencia. I el més dur per a ell no és la pèrdua personal, sinó l’impacte generacional: “Em fa molta pena la gent jove que està començant o que vol començar a dedicar-se a la il·lustració. És com una espècie en vies d’extinció”.

El traç d’una era: glamour, color i alegria

Malgrat el to greu de les seves paraules, l’univers estètic de Labanda continua celebrant la vida amb cada línia. Els seus personatges —figures ultrafemenines, sofisticades, despreocupades i vestides amb un gust impecable— no viuen en una distòpia, sinó en un etern present ple de possibilitats. “Crec que ja hi ha prou dolor al món i prou foscor. Jo vull enviar un missatge positiu i optimista”, afirma.

Va formar part d’una generació que va ensenyar a viure amb estil. Literalment. Des de les pàgines de Vogue fins a les carpetes escolars de Miquelrius que van marcar tota una generació d’adolescents, el seu estil hedonista es va tornar mainstream sense perdre ni un bri d’autenticitat. “Jo treballo l’hedonisme. M’agrada moure’m en el gaudi de la vida, en treure el màxim partit a una experiència. Els meus personatges són animals molt sofisticats”.

Moda com a llenguatge, estil com a identitat

En la seva feina, la moda no és un ornament: és un discurs visual. Labanda reivindica la semiótica de la vestimenta —aquest art de comunicar-se sense paraules— com una part essencial de la seva narrativa visual. “Vestir-se és llançar un missatge al món, no pas per bé ni per mal, sinó per subratllar-se un mateix”.

Les seves col·laboracions amb firmes com Louis Vuitton o The New York Times no només el van consolidar internacionalment, sinó que van definir un estil reconeixible a quilòmetres de distància. En el seu traç hi ha memòria cultural, referències dels anys 90 i 2000, i una estètica que segueix influenciant generacions senceres.

Del paper a la vela i la Fórmula 1

Més enllà de les passarel·les de paper, Labanda ha sabut traslladar el seu univers a altres formats. Va ser l’autor del cartell oficial de la Copa Amèrica de Vela 2024 a Barcelona, i recentment va presentar el del Gran Premi d’Espanya de Fórmula 1 per a 2025. Molt aviat llançarà també una campanya de conscienciació juntament amb l’Hospital Clínic de Barcelona i un llibre per acolorir.

“Cada dia rebo missatges privats a Instagram de gent que em diu la importància que tot això va tenir per a ells”, comenta emocionat sobre els seus anys de papereria amb Miquelrius. “La veritat és que se’m cau la baba quan em conten anècdotes vitals”.

L’última il·lustració analògica en un món digital

Jordi Labanda no necessita cridar. Parla des de l’elegància, amb l’autoritat tranquil·la de qui ha deixat empremta. En un món on la creativitat sembla en perill, ell continua creient en el bon gust, en el color, en el traç humà i en la mirada única.

La IA potser dibuixa. Però no sabrà, com ell, què significa una línia ben posada. I, sobretot, mai sabrà què significa tenir estil.