L'Uruguai i el món ploren la pèrdua de Pepe Mujica, l'expresident que va defensar un estil de vida senzill

José “Pepe” Mujica, expresident de l'Uruguai (2010-2015), ha mort aquest dimarts als 89 anys, després de diversos mesos de lluita contra un càncer d'esòfag. Polític atípic, símbol de l'esquerra llatinoamericana i defensor incansable de la vida austera, Mujica deixa un llegat que transcendeix el seu país natal.

Mujica va ser més que un president: va ser un fenomen polític global. El seu estil directe, el seu discurs contra el consumisme i la seva vida humil —va rebutjar viure en la residència presidencial i donava la major part del seu salari— el van convertir en una figura admirada dins i fora de l'Uruguai. “Els pobres no són els que tenen poc, sinó els que volen molt”, solia dir, resumint així la seva filosofia de vida.

De guerriller a cap d'Estat

Nascut el 20 de maig de 1935 als afores de Montevideo , en una família de petits agricultors, Mujica es va vincular des de jove a l'activisme polític. Va militar primer en el Partit Nacional i més tard en el Moviment d'Alliberament Nacional-Tupamaros, una guerrilla d'inspiració cubana activa en els anys 60. Va ser detingut en diverses ocasions i va passar 13 anys a la presó durant la dictadura militar (1973-1985), gran part d'ells en condicions extremes, sotmès a tortures i aïllament.

Amb l'arribada de la democràcia, els Tupamaros es van integrar en la coalició d'esquerres Front Ampli. Mujica es va convertir en diputat en 1995, ministre de Ramaderia en 2005 i president en 2010. El seu mandat va estar marcat per una agenda social progressista que va incloure la legalització de l'avortament, el matrimoni igualitari i la regulació del cànnabis, iniciatives que van captar l'atenció del món.

El president que mai va deixar el camp

Mujica mai va abandonar el seu estil de vida senzill. Va viure sempre en la seva modesta granja de Rincón del Turó al costat de la seva esposa i companya de militància, Lucía Topolansky. Anava a treballar en el seu vell Volkswagen Escarabat blau, i es mostrava en públic vestit amb roba domèstica i sense escorta. “Necessito poques coses per a tenir temps de fer el que m'agrada: la política”, deia.

Durant el seu mandat, es va convertir en una figura incòmoda per als protocols. Era habitual veure-ho en actes oficials sense corbata o esperant al sol amb un suèter, com en aquell famós cim del Mercosur on la tardança de Cristina Kirchner contrastó amb la seva impaciència visible.

La seva connexió amb la terra va ser sempre profunda. “El meu problema és que m'agrada molt el fang”, feia broma. En la seva granja va viure amb la seva gossa Manuela, de tres potes, la figura de les quals penjava en les parets de la seva llar fins al cap de la seva mort en 2018.

Una veu global en defensa del planeta

La seva consagració internacional va arribar amb la seva intervenció en el cim Riu+20 de Nacions Unides en 2012. Allí va llançar un contundent missatge contra el model de consum global: “Què passarà si els indis tenen tants cotxes com els alemanys?”, va preguntar, cridant a repensar el creixement econòmic en clau ecològica.

Mujica va ser el primer dels líders de l'anomenada "marea rosa" a Amèrica Llatina a incloure l'ecologisme com a prioritat. Mentre altres referents progressistes com Lula da Silva o Hugo Chávez es van acostar més tard a aquesta agenda, ell la va posar en el centre des de l'inici.

Un llegat sense corbates

Mujica es va sense haver traït les seves idees ni la seva manera de viure. La seva figura, entre el mite i la política, deixa un missatge que encara ressona a Amèrica Llatina: la possibilitat d'exercir el poder sense privilegis, amb humilitat i coherència.

En els seus últims dies, ja sabent que el final estava a prop, va deixar paraules que resumeixen la seva filosofia de vida: “La mort és potser el que dóna valor a la vida. És una lluita que sempre perdrem, però l'enfrontem amb amor”.