18.000 notificacions d'expulsió i la fi de les ‘Golden Vises’ a Lisboa

Durant l'última dècada, el país lusità ha obert les seves fronteres de bat a bat per a acollir als qui arribaven sense permís de residència, impulsat per l'ambiciosa política de “portes obertes” del primer ministre António Costa. No obstant això, aquesta aposta –que va arrencar en 2015 amb una llei d'estrangeria més laxa i va tocar el seu punt àlgid durant la pandèmia amb regularitzacions expresses– ha deslligat un xoc de realitats: la bonança econòmica que prometia ha xocat contra l'escassetat d'habitatges, la tensió social i el descontentament polític que va impulsar a l'extrema dreta fins a fregar la segona força en les urnes.

Des de 2017 fins avui, la població estrangera s'ha disparat del 4% al 15% del total de residents, situar en 1,6 milions de persones. Un flux heterogeni: hi ha nòmades digitals atrets pel clima i la fiscalitat, treballadors comunitaris que busquen millors oportunitats i sol·licitants d'asil que fugen de conflictes. Mentrestant, lus sectors productius –construcció, agricultura– veien com s'evaporava la mà d'obra portuguesa cap a mercats més lucratius i trobaven en l'immigrant el salvavides que necessitaven per a no col·lapsar.

Però la festa demogràfica ha tingut un cost inevitable. A Lisboa, el lloguer mitjà va passar de 4,3 € per metre quadrat en 2015 a 15,8 € en 2024, un brutal augment del 267% que va deixar a centenars de milers d'habitants a la vora de l'exclusió. Si bé el salari mitjà va pujar, no va acompanyar ni des de lluny aquest ritme; el resultat va ser un mercat immobiliari sobreescalfat i la proliferació de pisos turístics que escanyaven l'oferta per als residents de llarg termini.

Fruit d'aquesta pressió, l'Executiu socialista va recular. Entre 2023 i 2024, el Govern va retallar incentius fiscals als residents no habituals, va limitar els règims especials per a nòmades digitals i va tancar l'aixeta de les ‘golden vises’ que havia convertit a barris històrics en una passarel·la d'inversors estrangers. Paral·lelament, va endurir les restriccions a les plataformes de lloguer vacacional, amb l'objectiu declarat de refredar el mercat residencial.

Les mesures, no obstant això, no han bastat per a aplacar el malestar. El desbordament de la sanitat pública, els embussos administratius en els centres de regularització i la sensació creixent d'abandó en les àrees rurals –abans receptores gairebé exclusives de migrants– van alimentar un clima de crispació social. Va ser el brou de cultiu perfecte per a André Ventura i el seu partit Chega!, que va capitalitzar el temor i el rebuig a la “invasió” fins a fregar la segona plaça en el Parlament.

La victòria del centredreta, amb Luís Montenegro al capdavant, marca un gir de timó. El nou primer ministre va anunciar la notificació de 18 000 estrangers en situació irregular perquè abandonin el país en 20 dies, mentre reforça els controls en fronteres i agilita els processos de deportació. També obre la porta a una revisió més estricta de les polítiques d'asil i refugi, advertint que “qui no compleixi les regles, s'anirà”.

El dilema que enfronta Portugal és global: com combinar la necessitat de mà d'obra i rejoveniment demogràfic amb el dret a un habitatge digne i la cohesió social. Cada ajust normatiu rebota en l'opinió pública i en els mercats. Si avui es busca un punt d'equilibri, demà podria enfonsar amb nous vaivens polítics.

El desafiament consisteix ara a dissenyar una política migratòria sostenible, que reconegui el valor econòmic i cultural de la immigració sense deixar a l'estacada als qui ja diuen llar a aquest país atlàntic. Això passa per ampliar el parc d'habitatges socials, reforçar els serveis públics i crear rutes legals d'accés al mercat laboral. El rellotge avança i Portugal ha de demostrar que la seva història d'obertura, forjada en la crisi i temperada en la bonança, pot adaptar amb responsabilitat al pols de la democràcia i l'economia global.