Trump imposa un 15% i Europa empassa: un acord que evita la guerra comercial, però no el mal

En una jornada que podria marcar l'inici d'una nova era en les relacions comercials transatlàntiques, la Unió Europea i els Estats Units han signat un acord històric que imposa un aranzel del 15% a la majoria de productes europeus que entrin en territori nord-americà. El pacte, segellat a la localitat escocesa de Turnberry pel president dels Estats Units, Donald Trump, i la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ha estat presentat com una solució pragmàtica que desactiva l'amenaça imminent d'un aranzel del 30% anunciat per la Casa Blanca setmanes enrere.

Segons Trump, es tracta d'“un bon acord per a tothom”. Von der Leyen, per la seva banda, ha afirmat que l'acord “portarà estabilitat, portarà predictibilitat, cosa que és molt important per a les nostres empreses a banda i banda de l'Atlàntic”. No obstant això, el nou marc imposa una càrrega significativa per a múltiples sectors industrials europeus i consolida la pressió nord-americana sobre la UE en matèria de compres estratègiques i alineaments econòmics.

Un acord que conté una crisi, però genera noves tensions

El nucli de l'acord és l'establiment d'un aranzel general del 15% sobre la majoria de béns industrials de la Unió Europea exportats als Estats Units. Aquest nou règim aranzelari, tot i que és inferior al 30% que havia estat anunciat unilateralment per l'administració Trump com a mesura punitiva, representa un canvi substancial respecte a l'statu quo anterior, en el qual molts productes europeus entraven amb aranzels molt baixos o nuls.

A més del nou aranzel, el pacte inclou compromisos econòmics addicionals per part d'Europa: una promesa de compres substancials d'energia i equipament militar nord-americà, així com una inversió massiva —valorada en 600.000 milions de dòlars— en l'economia nord-americana. Com a concessió significativa per a Brussel·les, l'acord exclou expressament els productes farmacèutics, cosa que representa un alleujament clau per a una de les indústries més potents del continent.

L'equilibri assolit és fràgil. La Comissió Europea havia intentat inicialment negociar una solució basada en la supressió total de tarifes industrials, però davant l'endureixement de la posició de Washington, es va optar per acceptar un aranzel fix com a fòrmula per evitar una guerra comercial oberta. En joc hi havia l'estabilitat de milers de milions en intercanvis i la supervivència de sectors altament sensibles.

Reaccions a Europa: contenció, compromisos i reserves

Malgrat el cost econòmic evident, la majoria dels governs europeus han acollit l'acord amb pragmatisme, prioritzant l'estabilitat que ofereix davant una escalada aranzelària que hauria tingut consequències molt més greus. Cada país, tanmateix, ha participat en la negociació amb objectius nacionals ben definits, intentant protegir els seus sectors més vulnerables.

Alemanya, com a gran potència exportadora, ha centrat els seus esforços en blindar la seva indústria automobilística i química, claus per a la seva balança comercial. França, en canvi, ha adoptat una posició més combativa davant la possibilitat que els nous aranzels perjudiquessin productes d'alt valor simbòlic i econòmic, com el vi i els licors. Itàlia ha exigit atenció específica per als seus productes amb denominació d'origen, en particular formatges i aliments tradicionals. Polònia, per la seva banda, ha equilibrat la seva preocupació per l'impacte en el sector agrari amb la seva voluntat de mantenir la cooperació transatlàntica en matèria de defensa.

Un dels primers a pronunciar-se ha estat el viceprimer ministre irlandès, Simon Harris, que ha declarat sentir-se alleujat pel resultat. Tot i que ha expressat el seu pesar per la inclusió d'un aranzel base, ha valorat positivament la certesa que el pacte ofereix a les empreses d'ambdós costats de l'Atlàntic, subratllant la seva importància per a l'ocupació, la inversió i el creixement.

L'aprovació definitiva de l'acord dependrà encara de la seva ratificació per part dels Estats membres, però diplomàtics europeus asseguren que ja existeix un consens ampli per donar-hi suport, en considerar que qualsevol alternativa hauria estat econòmicament més lesiva.

Espanya: impacte directe en sectors clau i resposta pragmàtica

Espanya ha seguit la línia comuna marcada per la Comissió, participant activament en la negociació i alineant-se amb l'estratègia de contenció del conflicte. Tot i que el Govern no ha emès una declaració específica de suport o rebuig en el moment de la signatura, la seva posició ha estat clara: evitar una escalada comercial que hauria castigat durament sectors exportadors clau.

Abans de l'acord, el Ministeri d'Economia espanyol ja havia advertit del fort impacte que haurien tingut els aranzels del 30% proposats pels Estats Units sobre productes emblemàtics com el vi, l'oli d'oliva i els béns d'equip. Tot i que la nova tarifa del 15% continua sent gravosa, es considera un cost assumible en comparació amb l'escenari alternatiu.

Malgrat això, les conseqüències econòmiques seran notables. S'estima una caiguda d'entre el 7,2% i el 13,1% en les exportacions espanyoles als Estats Units durant el 2024, cosa que es traduiria en una pèrdua de fins a 2.370 milions d'euros. El sector de béns de capital serà un dels més afectats. Aquest segment, que inclou maquinària, tractors i robots industrials, passarà d'aranzels molt reduïts (al voltant de l'1,09%) al 15%, cosa que podria provocar una reducció del 22,7% en les vendes, amb pèrdues superiors als 900 milions d'euros.

L'agroalimentari, tot i que ja estava exposat a aranzels elevats, també en patirà. Es calcula que les vendes d'oli d'oliva i vi podrien caure al voltant d'un 4%, cosa que representaria uns 145 milions d'euros menys en ingressos.

Catalunya: regió altament exposada, empreses en alerta

La regió de Catalunya, una de les més exportadores i industrialitzades d'Espanya, patirà de manera directa els efectes del nou acord. Actualment, unes 3.161 empreses catalanes exporten als Estats Units, generant un volum de vendes que ascendeix a 4.300 milions d'euros anuals. Això representa el 4,3% del total de les exportacions catalanes a nivell mundial. Els Estats Units són, a més, el principal destí extracomunitari per a les exportacions catalanes, amb un creixement del 80% des del 2020.

Els sectors catalans més exposats inclouen la indústria química i cosmètica, les exportacions de perfums i productes de cura personal de la qual quedaran fortament gravades. També es veurà afectada la maquinària industrial, sector en el qual Catalunya compta amb una especialització significativa i que haurà d'afrontar ara una pèrdua immediata de competitivitat. En l'àmbit agroalimentari, a més del vi i l'oli d'oliva, productes com el cava, fruites processades, sucs i certs aliments pesquers hauran d'afrontar un augment de preus que es podria traduir en una pèrdua de quota de mercat.

El sector de l'automoció, tot i que concentra el seu volum principal d'exportacions a l'espai europeu, també ha manifestat la seva preocupació. El Clúster de la Indústria d'Automoció de Catalunya ha advertit del risc d'interrupcions en les cadenes de subministrament internacionals derivades del nou entorn aranzelari.

En resposta a aquesta situació, la Generalitat ha activat un "Pla de reforç de la internacionalització de les empreses catalanes", canalitzat a través d'ACCIÓ. Aquesta iniciativa contempla línies d'assessorament, ajuts per a la diversificació de mercats i mecanismes de suport tècnic. Estudis previs elaborats pel BBVA Research i ACCIÓ anticipen que l'impacte del nou marc es podria traduir en una reducció de 0,2 punts percentuals en el PIB català, a més d'una pressió inflacionària creixent derivada de l'enfortiment del dòlar.

Un acord que estabilitza... a un preu estratègic

Tot i que l'acord signat a Turnberry representa una victòria diplomàtica pel que fa a la contenció del conflicte, també suposa una clara consolidació de l'agenda nord-americana. Europa ha evitat una guerra comercial a gran escala, però al preu d'acceptar un marc de pressió bilateral que trastoca el seu model d'obertura econòmica.

L'equilibri assolit és precari. Les empreses europees, especialment les pimes, hauran d'adaptar-se a un entorn de costos més alts i marges més estrets. La pressió sobre la competitivitat augmentarà, i amb ella la necessitat de diversificar mercats, innovar en models de negoci i cercar noves rutes comercials fora de l'eix transatlàntic.

Aquest pacte no és el final d'una crisi, sinó l'inici d'una nova etapa marcada per la realpolitik econòmica. Washington imposa condicions, Europa respon des de la contenció. El comerç internacional, més que mai, es mou sota el signe de la força, i no del consens.