El desgel d’Alaska: La cimera de Trump i Putin, una trobada amb més gestos que acords

Una trobada que ha marcat un punt d’inflexió en el tauler global

La història dels grans encontres diplomàtics s’ha escrit en ciutats com Ialta, Viena o Ginebra. Aquest 15 d’agost de 2025, el nom d’Anchorage s’ha unit a aquesta llista, i ho ha fet amb un pols d’alta tensió que ha paralitzat el món. A la base militar d’Elmendorf-Richardson, al cor d’Alaska, el president dels Estats Units, Donald Trump, i el president rus, Vladímir Putin, s’han trobat en una trobada de vital importància que, tot i que no ha resolt la guerra d’Ucraïna, ha reobert un canal de comunicació que el món ha temut que es perdés per sempre. La cimera, que s’ha estès durant gairebé tres hores, ha estat un complex ballet polític on les paraules, els gestos i els símbols han tingut un pes tan gran com els acords que no s’han aconseguit.

La trobada s’ha presentat com una de les cites diplomàtiques més decisives des de l’inici de la invasió russa a gran escala d’Ucraïna, fa ja tres anys i mig. La premissa de Trump, que dies abans havia presumit de poder “acabar la guerra en qüestió de dies”, ha generat una enorme expectativa global. Del costat rus, Putin ha buscat amb aquesta cita el reconeixement del seu paper indispensable en l’escenari mundial, intentant trencar el setge diplomàtic que s’ha cernit sobre el seu país.

La geopolítica del teló de fons gelat

L’elecció d’Anchorage no ha estat casual. A només 80 quilòmetres del punt més oriental de Rússia, Alaska ha estat històricament un pont i un punt de fricció entre les dues superpotències. Comprada pels Estats Units a l’Imperi rus el 1867, aquesta immensa península s’ha convertit en un símbol de l’expansió nord-americana i, més recentment, en la llar de importants bases militars. Avui, Anchorage és un bastió militar nord-americà amb més de 32.000 soldats.

Celebrar una cimera en aquest lloc ha estat una declaració d’intencions: un exercici de poder silenciós per part de Trump, que ha obligat el seu homòleg a aterrar en el que és, al cap i a la fi, un immens complex militar nord-americà. Per a Putin, però, ha suposat la normalització de la seva figura: per primera vegada des de l’inici de la guerra a gran escala, un líder occidental l’ha rebut al seu propi territori, ignorant l’ordre d’arrest del Tribunal Penal Internacional. És una victòria simbòlica, un reconeixement que, malgrat les sancions i l’aïllament, Rússia segueix sent un actor indispensable en la geopolítica global.

El rebuda ha estat solemne: una llarga catifa vermella, un apreton de mans breu i una salutació carregada de cordialitat. “Bona tarda, estimat veí”, ha estat la salutació inicial de Putin a Trump, una frase que ha ressonat amb un significat històric i geopolític. El president rus ha volgut projectar la imatge de dues nacions que, malgrat les seves diferències, estan unides per una veïnatge innegable. La resposta de Trump ha estat un somriure i una palmada a l’esquena, gestos de camaraderia que han tranquil·litzat els mitjans nord-americans afins, però que han alarmat els seus aliats a Europa. Per a molts, aquests gestos han minimitzat la magnitud del conflicte i han normalitzat un líder que ha estat responsable de la guerra al continent.

Un diàleg de confiança: les veus dels protagonistes

En finalitzar la trobada, ambdós mandatàries han exposat davant del món que són capaços de dialogar, però no de segellar compromisos concrets. En una roda de premsa conjunta, han evitat preguntes i s’han limitat a deixar entreveure un progrés general.

El president Trump ha reconegut que “encara no hem arribat a l’acord, però avancem”, i ha qualificat la trobada de “productiva” i “molt càlida”, insistint que manté amb Putin “una bona relació” i un “diàleg de molta confiança”. Tot i això, ha admès que “hem avançat en molts punts, però no hem arribat a un acord sobre els més importants”. Hores abans de la cita, havia endurit el seu discurs assegurant que la reunió era l’“última oportunitat” perquè Moscou aturés l’ofensiva. En cas contrari, ha promès “greus conseqüències”.

Putin, per la seva banda, s’ha felicitat per haver aconseguit “una atmosfera constructiva” que, segons ell, obre la porta a la pau. Ha subratllat que “Rússia està sincerament interessada en posar fi al conflicte a Ucraïna” i ha assegurat que la reunió “obrirà la via de la pau”. Tanmateix, no ha ofert detalls concrets sobre les possibles mesures o terminis. La frase que ha emmarcat la trobada ha estat la pronunciada pel propi Donald Trump dies abans de la cimera: “Sabré en els primers dos minuts, tres minuts, quatre minuts o cinc minuts, si tindrem una bona reunió o una mala”. Aquest enfocament tan directe, gairebé com el d’un empresari tancant un acord, ha definit les expectatives i ha accentuat la sensació que s’ha tractat d’una negociació personal, gairebé informal, al més pur estil Trump, i no d’una cita diplomàtica tradicional.

L’eco global: de Kíiv als països bàltics

La cimera també ha posat de manifest les enormes diferències dins de les elits polítiques i de seguretat d’ambdós països. S’ha rumorejat que, del costat nord-americà, la trobada ha generat profundes divisions. Els sectors més conservadors i els veterans del Departament d’Estat han vist amb recel la cita, per por que Trump cedeixi massa o legitimi Putin. Els analistes de seguretat, per la seva banda, han assenyalat que l’absència de diplomàtics de carrera podria haver limitat la capacitat de Washington per negociar temes complexos.

Des de Kíiv, el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, ha respost assegurant que “és moment d’acabar la guerra” i que el seu país “compta amb els Estats Units” en la recerca d’“una pau justa”. Els líders europeus s’han afanyat a marcar límits. El canceller alemany Friedrich Merz ha declarat que “Ucraïna necessita garanties de seguretat” i ha advertit que “les qüestions territorials només es poden decidir d’acord amb els ucraïnesos”. Emmanuel Macron, per la seva banda, ha parlat amb Zelenski després de la cita d’Alaska i s’ha mostrat obert a una futura reunió a tres bandes. Els països bàltics han estat més taxatius: han instat Trump a no fer concessions territorials i han recordat que la pau només s’aconseguirà amb Kíiv assegut a la taula.

La pressió de la societat civil i l’oposició russa

Més enllà dels comunicats oficials, la trobada ha tingut un eco en la societat civil. A Anchorage, manifestants amb banderes d’Ucraïna s’han congregat per expressar el seu recel i el seu suport al poble ucraïnès. “Ucraïna ha de ser present en les negociacions en què es tracti del seu futur, no que Trump sigui qui els representi”, ha expressat un veí de la ciutat. Una de les veus més ressonants ha estat la d’Iúlia Navàlnaia, vídua de l’opositor Alekséi Navalni. En una emotiva declaració, ha fet una crida a Putin perquè alliberi tots els presos polítics i els civils ucraïnesos empresonats, afirmant que una pau sense justícia no és una pau duradora.

“Allibereu els activistes i periodistes russos, els civils ucraïnesos i tots els empresonats per comentaris antibel·licistes i publicacions a les xarxes socials.”

La petició de Naválnaia, sumada a la d’organitzacions com Human Rights Watch, ha subratllat que la pau no pot limitar-se a un acord entre líders, sinó que ha d’incloure el respecte dels drets humans i l’alliberament dels ostatges i presoners de guerra.

Un futur en l’aire: les lliçons de la cimera

La cimera d’Anchorage ha estat un esdeveniment que ha reescrit les regles de la diplomàcia del segle XXI. S’ha demostrat que, fins i tot en els conflictes més complexos, el diàleg pot prevaler sobre la confrontació. Però també ha deixat clar que les negociacions no poden ocórrer en un buit. El món ha estat pendent de les declaracions dels líders europeus, que han insistit que una pau justa només és possible amb la participació activa d’Ucraïna. Les veus de la societat civil, com la de la vídua de Navalni, han recordat que el conflicte té un cost humà que va més enllà dels acords geopolítics.

Ara, la pilota està al terrat dels negociadors. A la cimera li seguiran converses d’alt nivell i, possiblement, una trobada a tres bandes. El repte és immens: trobar un camí que respecti la sobirania d’Ucraïna, ofereixi garanties de seguretat a Rússia i asseguri que la pau que es signi no sigui només un alt el foc temporal, sinó l’inici d’una era d’estabilitat duradora. El món ha respirat alleujat perquè la porta al diàleg s’ha obert, però la veritable tasca, la de construir una pau real, tot just ha començat.