El Canadà i Austràlia fan un pas històric i reconeixen oficialment l'Estat palestí

La política internacional suma aquest cap de setmana un nou capítol decisiu. Dues potències del G20, Canadà i Austràlia, anuncien simultàniament el reconeixement oficial de l’Estat palestí, una decisió que, encara que simbòlica en termes immediats, té repercussions profundes en l’arena diplomàtica mundial. El gest no sols reflecteix un canvi en la percepció internacional del conflicte a l’Orient Mitjà, sinó que a més situa tots dos països en primera línia dels governs que busquen una sortida política duradora a l’enfrontament entre israelians i palestins.

La veu del Canadà: un compromís amb la pau compartida

El primer ministre canadenc, Mark Carney, subratlla en la seva declaració que la decisió respon a una visió de futur que inclou tots els actors de la regió. En paraules seves: «Canadà reconeix l’Estat de Palestina i ofereix la nostra aliança per construir la promesa d’un futur pacífic». El missatge, transmès amb claredat, reflecteix la intenció d’Ottawa d’exercir un paper actiu en la recerca de solucions multilaterals, no només com a observador, sinó com a actor disposat a implicar-se en la construcció d’una convivència que contempli tant palestins com israelians.

La postura canadenca, a més, s’emmarca en un context en què la comunitat internacional exigeix cada vegada més compromisos concrets per aturar el cicle de violència i obrir vies diplomàtiques que ofereixin estabilitat a l’Orient Mitjà.

Austràlia: suport amb condicions

Per la seva banda, Anthony Albanese, primer ministre d’Austràlia, ratifica el reconeixement de Palestina amb un discurs que combina suport i advertiment. El seu missatge és clar: «Austràlia reconeix les legítimes aspiracions del poble de Palestina de tenir el seu propi Estat». No obstant això, afegeix un matís determinant en clau de seguretat: «L’organització terrorista Hamàs no ha de tenir cap paper» en aquest horitzó polític.

Amb aquestes paraules, el govern australià delimita els termes del seu suport: un Estat palestí sí, però sense que faccions violentes condicionin el seu futur. Aquesta puntualització situa Canberra en sintonia amb els països que defensen una solució de dos Estats, però que insisteixen que la seguretat d’Israel i l’exclusió d’actors armats són requisits indispensables per avançar.

Repercussions immediates

El reconeixement simultani de dues nacions del G20 no és un fet menor. Encara que jurídicament no modifiqui de manera immediata l’estatus de Palestina en organismes internacionals, envia una senyal inequívoca: la pressió diplomàtica sobre la comunitat internacional augmenta i el debat sobre la legitimitat de l’Estat palestí guanya força en escenaris multilaterals com Nacions Unides, la Unió Europea o el mateix G20.

A més, aquest moviment pot obrir la porta a què altres països reconsiderin la seva posició. La decisió de Canadà i Austràlia pot tenir un efecte dòmino que impulsi més governs a oficialitzar el seu suport, amb la qual cosa la qüestió palestina adquiriria un nou impuls en l’agenda diplomàtica global.

Un missatge més enllà del simbolisme

Tot i que tant Carney com Albanese subratllen la dimensió simbòlica d’aquest reconeixement, el gest és interpretat com un missatge d’enorme calat polític. L’apel·lació a la pau, a la coexistència i a la necessitat de frenar la influència de Hamàs mostra la complexitat de l’equilibri que busquen totes dues nacions: un reconeixement que no és un xec en blanc, sinó una aposta per un Estat palestí viable, democràtic i pacífic.

La mesura també pot llegir-se com un posicionament estratègic davant la creixent tensió internacional pels conflictes oberts a la regió. En un context en què la violència continua deixant víctimes civils, Canadà i Austràlia envien un missatge que busca transcendir les condemnes retòriques per convertir-se en acció diplomàtica concreta.

Impacte en el tauler internacional

Amb aquesta decisió, Canadà i Austràlia se sumen al bloc de nacions que aposten de manera explícita per la solució dels dos Estats, una fórmula avalada per dècades de resolucions de Nacions Unides, però que a la pràctica continua trobant múltiples obstacles. El reconeixement, encara que sense efectes pràctics immediats sobre el terreny, consolida una narrativa que col·loca el poble palestí al centre de les aspiracions legítimes de sobirania i autodeterminació.

Aquest pas, a més, pot reforçar la pressió sobre actors regionals i internacionals per reprendre negociacions, alhora que incrementa la responsabilitat de Palestina a demostrar que pot assumir la construcció d’institucions sòlides allunyades del control de grups armats.

Un moviment que marca època

La jornada del 21 de setembre ja es registra com una data amb ressò en la història recent de l’Orient Mitjà. Canadà i Austràlia, amb discursos complementaris però clars, posen sobre la taula un reconeixement que fins ara havia estat ajornat per la prudència diplomàtica. En paraules de Carney i Albanese, el futur palestí passa per la pau, però també pel rebuig a la violència com a instrument polític.

Amb aquesta acció, tots dos països no sols redefineixen el seu paper en l’escenari internacional, sinó que col·loquen un nou punt de referència per als pròxims debats diplomàtics. El que en aparença és un gest simbòlic, en realitat es converteix en un missatge d’abast global: el reconeixement de Palestina com a Estat deixa de ser una quimera per avançar, pas a pas, cap a un horitzó de més legitimitat internacional.