Sudan es dessagna i ningú mira: Darfur, la guerra invisible del segle XXI

«A la regió sudanesa del Darfur, la magnitud del patiment humà desafia tota comprensió. Pobles sencers han quedat reduïts a cendres. Dones i nenes viuen en un terror constant de ser segrestades i atacades. Famílies famolenques s’amunteguen sota plàstics destrossats, aferrant-se a la vida en un erm de pols i desesperació.»
Així ho descriu la reportera de guerra Hollie McKay, que ha documentat des del terreny la catàstrofe humanitària que assola aquesta regió oblidada del Sudan.

La guerra que va esclatar l’abril de 2023 entre les Forces Armades Sudaneses (SAF) i les Forces de Suport Ràpid (RSF) ha submergit el Darfur en un malson que recorda els horrors de fa dues dècades. Les Nacions Unides estimen que més de 30 milions de persones necessiten assistència humanitària, incloent-hi 9,6 milions de desplaçats interns i gairebé 15 milions de nens i nenes en situació de vulnerabilitat. Ciutats senceres han quedat aïllades, sense aliments, medicines ni serveis bàsics.

Una guerra amb la fam com a arma

El setge de les RSF —una milícia paramilitar hereva directa dels Janjaweed, responsables de les massacres dels anys 2000— ha convertit la supervivència en un acte de resistència política. A El Fasher, capital del Darfur del Nord, més de 260.000 civils fa setze mesos que estan atrapats sota el setge. Des de l’abril de 2024, una muralla de 57 quilòmetres envolta la ciutat, tancant qualsevol entrada d’aliments o medicaments.

El preu dels aliments és inassolible: un quilo d’arròs costa 450.000 lliures sudaneses (uns 748 dòlars). Durant mesos, l’únic aliment disponible va ser el kora ambaz, un pinso animal elaborat amb restes d’oli de cacauet. Avui, ni això queda.
«Ja no és fam —denuncien els Comitès de Resistència d’El Fasher—, és una mort lenta i deliberada sota el setge de les RSF.»

La fam s’ha convertit en un instrument de guerra i de neteja ètnica. Les RSF bombardejen mercats, hospitals i combois d’ajuda, sense distingir entre combatents i civils. A l’octubre, projectils i drons van llançar gasos desconeguts que van provocar vòmits i convulsions. Tres dies després, l’hospital va ser bombardejat: van morir tretze persones, entre elles personal sanitari.

L’Exèrcit del Sudan ha denunciat la participació d’«un gran nombre de mercenaris estrangers» —procedents de Colòmbia, Sudan del Sud, el Txad i la República Centreafricana— en les ofensives de les RSF contra El Fasher. Les forces paramilitars van utilitzar tancs, vehicles blindats i cobertura de drons en atacs simultanis des de cinc fronts.

Tot i que les Forces Armades Sudaneses van assegurar haver repel·lit l’ofensiva, els combats van deixar els carrers plens de cadàvers. El president colombià, Gustavo Petro, va demanar «aturar el mercenariat» després de confirmar-se la presència de ciutadans del seu país a les files de les RSF.

Una tragèdia oblidada

Mentre el món centra la seva atenció en Gaza o Ucraïna, el Darfur es consumeix en l’oblit. Les Nacions Unides han qualificat la situació com la pitjor crisi humanitària del món, però el silenci internacional persisteix. Les agències d’ajuda han reduït operacions, els periodistes gairebé no poden accedir al terreny i els governs dubten a actuar.

L’Alt Comissionat de Drets Humans, Volker Türk, ha advertit que El Fasher està al límit d’una “catàstrofe total”. L’11 d’octubre va tancar la darrera cuina comunitària; des de llavors, les famílies bullen aigua buida per enganyar l’estómac dels seus fills. No es tracta d’una sequera ni d’una crisi natural, sinó d’una decisió política: matar de fam per rendir.

Un eco del passat

La tragèdia actual reviu les ferides de 2003, quan grups rebels es van alçar contra el règim d’Omar al-Baixir, i el govern va respondre amb una campanya d’extermini liderada pels Janjaweed. Aquell episodi va portar la Cort Penal Internacional a acusar el president de genocidi. Avui, dues dècades després, les RSF repeteixen la mateixa violència, amb els mateixos mètodes i les mateixes víctimes.

«Si el món realment vol recuperar la seva brúixola moral, aquesta indiferència ha d’acabar», escriu McKay. «El patiment al Darfur no passa a l’ombra per casualitat; passa perquè s’ha retirat deliberadament l’atenció.»

Enmig de la fam, la violència i l’abandonament, els habitants del Darfur no demanen compassió, sinó ser vistos.
Fins que això passi —fins que el món els vegi de veritat—, el silenci continuarà sent l’arma més letal de totes.