Tadjikistan: El país musulmà on el dictador prohibeix el hijab i controla fins la barba

Tadjikistan, una nació d’Àsia Central d’uns 10 milions d’habitants amb més del 95 % de la població practicant l’islam, s’ha convertit en l’epicentre d’una campanya estatal sense precedents contra l’expressió pública de la fe islàmica. El juny de 2024, el parlament va aprovar una llei que prohibeix l’ús, importació i venda de peces considerades “alienes a la cultura nacional”, que en la pràctica significa la proscripció del hiyab i altres vestimentes religioses.

Un règim autoritari de perfil secular

El president Emomali Rahmon —al govern des de 1992— ha consolidat un sistema polític que molts analistes descriuen com a dictatorial, basat en la concentració del poder i l’eliminació de qualsevol oposició significativa, inclosa la que podria sorgir de la religió organitzada. Encara que el terme “dictadura comunista” no descriu completament la realitat ideològica actual (el país no practica un comunisme clàssic, i avui es defineix com a república presidencialista secular), sí existeix un clar llegat d’autoritarisme secular post‑soviètic que limita drets fonamentals.

Les autoritats argumenten que aquestes polítiques són necessàries per “preservar els valors culturals tadjiks, prevenir supersticions i combatre l’extremisme religiós”, però s’apliquen en un país on adoptar vestimentes religioses oficialment prohibides pot comportar multes considerables.

Més enllà del hiyab: restriccions socials i religioses

La polèmica Llei sobre Tradicions i Cerimònies no només prohibit el hiyab: també limita la participació infantil en celebracions islàmiques com Eid al‑Fitr i Eid al‑Adha, regula casaments i festes familiars, i imposa codis de vestimenta que l’Estat considera “tradicionals”.

Organitzacions de drets humans critiquen aquestes normes per vulnerar la llibertat religiosa i d’expressió en un país on la religió és una part fonamental de la identitat cultural.

Control social, no llibertat religiosa

Les polítiques de Rahmon van més enllà de la vestimenta: en els últims anys s’han tancat mesquites, desincentivat les barbes llargues —en ocasions amb intervencions policials per obligar a afeitar— i limitat l’accés dels menors a l’educació religiosa des del 2011. La lògica oficial és que una societat secular forta no pot coexistir amb una expressió religiosa visible que el govern associa —sense proves concloents— amb extremismes.