La catàstrofe actual de l’economia veneçolana: un poble que amb prou feines sobreviu

Després de 27 anys, el règim veneçolà comença a reconèixer, de manera indirecta, el fracàs estruendós de les seves polítiques econòmiques.

Recentment, el Banc Central de Veneçuela (BCV) ha publicat dades que confirmen una acceleració significativa de la inflació i una forta depreciació del bolívar des del 2025 fins al primer trimestre del 2026.

Després d’un llarg període d’opacitat estadística —que ha amagat que la moneda veneçolana ha perdut un valor equivalent a 14 zeros—, l’informe oficial de març revela que la inflació en els dos primers mesos de 2026 i l’increment de preus va arribar al 51,94% (gener: 32,6% i febrer: 14,6%), mentre que la inflació anualitzada es va disparar fins al 617,84%, la xifra més alta registrada en els últims tres anys.

En el mateix període, el tipus de canvi oficial ha patit una devaluació constant; el dòlar oficial va tancar el mes de març en 473,87 bolívars, cosa que representa un increment del 12,83% només al març, ja que en l’últim any el bolívar s’ha depreciat un 549,7%.

Tanmateix, malgrat la crisi inflacionària, el BCV va informar que el Producte Interior Brut (PIB) va tancar el 2025 amb un augment del 8,66%, però no va aportar detalls sobre les fonts que sustenten aquesta dada.

No obstant això, els experts aclareixen que “es tracta d’un creixement modest i a un ritme feble, tenint en compte les múltiples restriccions a què continuarà sotmesa l’economia veneçolana”, ja que no s’albiren canvis significatius o creïbles.

En aquest sentit, coincideixen que l’expectativa dominant és que “no hi haurà cap canvi important en l’economia ni en la realitat social del país, perquè el punt de partida és molt baix, tenint en compte la pèrdua de més del 75% del PIB en els últims 10 anys”.

Això significa que la majoria de la població, prop del 70%, que ingressa de mitjana 7,9 dòlars americans (USD) mensuals, continuarà sobrevivint sense possibilitat de progrés. En canvi, per a un segment petit de la població, aproximadament un 6%, amb ingressos mensuals superiors als 1.800 USD, la situació és molt diferent, ja que viuen dins una bombolla de benestar amb un nivell de consum fins a 70 vegades superior a la mitjana nacional.

La resta, un 24% de la població, continuarà ingressant entre 200 i 550 USD mensuals provinents del seu treball o de l’emprenedoria informal i de les remeses de familiars a l’exterior.

Així, la desigualtat econòmica i la precarietat social a Veneçuela continuarà sent una realitat inqüestionable, tal com revela l’Enquesta Nacional de Condicions de Vida (ENCOVI) que la Universitat Catòlica Andrés Bello elabora anualment.

També assenyalen que, tot i que l’economia mantingui cert creixement, això no implica que tothom se’n beneficiï igual. Alguns sectors econòmics evolucionaran millor que d’altres, especialment els de tecnologia, telecomunicacions, alimentació, medicaments i serveis professionals.

Altres sectors continuaran severament deprimits, com el de la construcció —abans dinàmic—, la paràlisi del qual és de gran magnitud (98,4%, segons dades de la Cambra Veneçolana de la Construcció), i el sector immobiliari, afectat pel baix poder adquisitiu i la manca de crèdit bancari i d’accés al dòlar.

Una altra situació d’extrema gravetat és la de la manufactura, afectada per diversos factors que en perjudiquen el rendiment: baixa demanda interna, impostos elevats, manca de finançament, competència deslleial per importacions i contraban, deficiències en serveis bàsics, comerç il·lícit i inseguretat jurídica, entre d’altres.

Un altre tema important analitzat és la desigualtat territorial en la distribució de l’activitat econòmica.

La realitat que es posa de manifest és que la major dinàmica econòmica es concentra a la regió central i a la capital amb un 46% de l’activitat nacional. Així, per a més del 80% del país, “la precarietat es percep amb gran intensitat i constitueix una expressió del deteriorament marcat que es viu actualment, i que tendeix a agreujar-se, especialment en matèria de serveis públics i d’infraestructura productiva associada a la manufactura, la agroindústria i l’agricultura”, sense evidències que la situació hagi de millorar.

Les projeccions per a l’economia veneçolana el 2026 presenten un panorama de forts contrastos. Mentre els organismes multilaterals mantenen una visió cautelosa o negativa, les firmes d’anàlisi locals i regionals són més optimistes respecte a una possible recuperació impulsada pel sector petrolier i el consum.

Per la seva banda, la CEPAL manté una postura moderada, amb una previsió de creixement del 3% per al 2026, després d’un 2025 que van considerar més dinàmic. L’FMI, en canvi, té una visió més pessimista i suggereix una possible contracció de fins al -5,5%, vinculada a la incertesa política i a les limitacions d’inversió.

Però tots coincideixen que l’estabilitat de preus continua sent el principal repte. Encara que s’espera una inflació de tres dígits, les xifres varien segons la font entre el 174% i el 218%, mentre que el tipus de canvi tancaria l’any en nivells propers als 790-800 bolívars. Tot i això, adverteixen que el creixement seguirà sent focalitzat i no general, ja que la bretxa entre el cost de la cistella bàsica (aprox. 550 USD) i l’ingrés mitjà familiar (270 USD) continua sent el principal repte per garantir la sostenibilitat del consum a llarg termini.

També coincideixen que el petroli continuarà sent el motor determinant i que, amb inversors adequats, es podria assolir la meta d’1,5 milions de barrils diaris, el 63% dels quals tindrien com a destí els Estats Units, consolidant un canvi en els socis comercials estratègics.

No és sorprenent, doncs, que la conclusió general compartida pels anàlisis sigui que, si la situació política actual es manté, “no hi haurà creixement econòmic superior al que hi ha hagut fins ara, i la inflació continuarà augmentant”, i que “no hi haurà canvis substancials en la situació del país el 2026”.

No obstant això, reconeixen que aquestes projeccions estan subjectes a l’evolució de la situació internacional i a l’estabilitat política interna (l’anomenada transició), sobre les quals encara pesa una gran incertesa.