Sobre l'escarida relació de Vivaldi amb l'orgue

Se li atribueix a Igor Stravinski la frase: “Vivaldi no va escriure 400 concerts; va escriure un concert 400 vegades”. Tradicionalment, ha condit entre molts membres de l'elit musical la idea que el Prete Rosso -el sobrenom pel qual se'l coneixia a Venècia per la seva condició de clergue i pel seu cabell pèl-roig- és un músic efectista, però de talla menor dins del panorama del Barroc. Uns altres, per contra, no tenen dubtes sobre la seva genialitat, com és el cas de l'ensemble suís Sestier Armonico, que acaba de llançar un enregistrament d'obres de Vivaldi en les quals l'orgue està present, un instrument atípic en la seva obra, però no per això exclòs d'ella.

L'especialista en música barroca Álvaro Marías considera que precisament la gran popularitat de l'obra d'Antonio Vivaldi -Les quatre estacions, el seu segell per a la posteritat, ja era molt coneguda en la seva època- és el que probablement justifica el menyspreu a la qual s'ha vist sotmesa per la crítica professional més elevada. Marías defensa la importància de la seva creació per a la música posterior, atès que li responsabilitza del desenvolupament del concert venecià per a solista, un format que és l'antecedent directe del concert clàssic i d'altres grans gèneres instrumentals. 

Gran part de l'èxit de la música de Vivaldi és la seva espectacularitat i la seva comercialitat, entesa en el bon sentit, és a dir, adaptada als gustos del públic. Sosté Álvaro Marías que la Venècia dels segles XVII i XVIII era una exportadora de béns d'índole cultural; visitants de tota Europa (avui parlaríem de turistes) acudien a la llacuna per a escoltar la música que allí s'interpretava, i per a comprar o encarregar obres que es portarien de tornada als seus països d'origen. La música veneciana era un actiu de gran rendibilitat. 

Per tot l'anterior, Sestier Armonico ha triat a Vivaldi per a protagonitzar el primer llançament del seu recentment creat segell discogràfic, In Aures. Es tracta d'un conjunt establert en Basilea dirigit per l'organista i clavecinista italià Giulio De Nardo, la missió del qual és gravar diferents repertoris de música antiga de la forma més pura possible. En aquest sentit, la formació persegueix el conjuminar les troballes musicològiques i la interpretació amb una qualitat de so excepcional, intentant transformar l'experiència de l'escolta en un viatge de descobriment.

El repertori triat per a aquest enregistrament és, si més no, poc representatiu de l'obra de Vivaldi, i és potser aquest atreviment per part de Sestier Armonico que la converteix en francament interessant. Com afirma Michael Talbot, que rubrica les notes que acompanyen al disc, la relació de Vivaldi amb els instruments de tecla estava majorment “per sota del radar”. Com a intèrpret i mestre, el músic està associat amb la família dels instruments de corda, especialment el violí, en els quals destacava notablement, però a l'hora de compondre ampliava notablement el ventall instrumental, des de la corda premuda, fins als vents i metalls, passant per la tecla. De fet, l'orgue va participar en el baix continu en algunes de les seves creacions, alguna cosa que queda patent en les pistes de Il Suono Ritrovato.

Talbot estableix una relació entre la inclusió de l'orgue en les composicions de Vivaldi i les interpretacions de les seves obres en els ospedali venecians. Durant els segles XVII i XVIII aquestes institucions de caritat es van convertir en els principals enclavaments per a escoltar música en directe. Van existir varis, com el Ospedale degl’Incurabili, que albergava sifilítics, orfes i prostitutes, el Ospedale della Pietà, per a nens abandonats, el Ospedale di Santa Maria dei Derelitti ai Santi Giovanni e Paolo, per a nens sense llar, i el Ospedale di San Lazarus e dei Mendicanti per a leprosos. Tots ells tenien dependències per a dones i programes formatius en diferents disciplines, inclosa la música. Una de les funcions que tenien era formar conjunts musicals per a oferir actuacions amb la finalitat de recaptar el suport financer de mecenes per a sostenir cadascun d'aquests hospicis. Vivaldi va compondre per a l'ensemble femení del Ospedale della Pietà entre 1703 i 1741 i, atès que per raons de decòrum les músiques interpretaven amagades del públic, una possible manera de “sorprendre” l'oïda del públic assistent el fet d'incloure el particular so de l'orgue en les peces.

L'ús de l'orgue en l'obra d'Antonio Vivaldi es redueix a una sonata a quatre, al voltant de deu concerts i a tres obres sacres vocals, a saber, les RV 597, 639 i 644, respectivament. D'aquestes peces, Sestier Armonico ha seleccionat com a repertori per al disc cinc concerts: el Concerto per a oboè, violí, orgue , corda i continu en Do major, RV 554; el Concerto per a violí, orgue , corda i continu en Re menor, RV 541; el Concerto per a violí, orgue, corda i continu en Fa major, RV 767; el Concertopara violí, orgue, corda i continu en Do menor, RV 766, i el Concerto per a violí, orgue, corda i continu en Fa major, RV 542. A més, inclou la Sonata per a violí, oboè, orgue i chalumeau ad libitum, RV 779, i una única pista vocal, l'ària Noli, o cara, et adorantis de l'oratori Juditha Triumphans, RV 644, cantada per Francesca Ascioti.

El disc Il Suono Ritrovato és una excel·lent mostra del tractament que li va donar Vivaldi a l'orgue en la seva obra, i suposa una interessant ocasió per a accedir al vitalisme que transmet la seva creació instrumental.