Giacomelli i Conti, dos compositors italians en la cort dels Habsburg

A fi d'iniciar el curs escolar en gran, avui portem a aquestes pàgines, no un, sinó dos discos de música escènica recentment publicats pel ensemble italià Accademia Bizantina, que destaquen, d'una banda, per la magnificència de les partitures triades, i, per una altra, per la frescor amb què han estat interpretades en aquests dos enregistraments en directe. Es tracta de l'òpera Cessés in Egitto de Geminiano Giacomelli i de la serenata Il trionfo della Fama de Francesco Bartolomeo Conti. El llaç que uneix a aquestes dues obres és que els seus autors respectius van treballar en algun moment de les seves vides per a la cort de Carles VI, emperador del Sacre Imperi Romà entre 1711 i 1740, i les peces en qüestió van ser representades davant el monarca.

L'elecció d'aquestes obres té el seu origen en el fet que Ottavio Dantone, el director i clavecinista de la Accademia Bizantina, és actualment el Director musical del Festival de Innsbruck i el seu conjunt l'orquestra resident, i va anar precisament amb aquests dos títols amb els quals es va estrenar en el càrrec l'estiu de l'any passat. L'objectiu que s'ha marcat Dantone durant el seu mandat és la revaloració dels compositors italians dels segles XVII i XVIII vinculats a la cort austríaca i, especialment, als Habsburg. Així, Il trionfo della Fama es va representar entre el 5 i l'i d'agost de 2024 en Haus der Musik, mentre que Cessés in Egitto va ser gravada entre el 3 i l'11 d'agost en el Innsbrucker Landestheater.

Accademia Bizantina és una formació especialitzada en la música dels segles XVII i XVIII, i, sota el lema The Exciting Sound of Baroque Music (L'excitant so de la música barroca) persegueix la recreació del poder expressiu dels sons d'aquest període, intentant plasmar en la seva interpretació les intencions i els efectes que va pretendre aconseguir el compositor. Una de les seves línies recents de treball ha estat l'enregistrament dels concerti grossi de Arcangelo Corelli, Georg Friedrich Händel i Francesco Geminiani, encara que, com mostren els dos discos aquí tractats, també dediquen no poc esforç a la música escènica i, de fet, a l'abril d'aquest mateix any van dur a terme una gira pel nostre país amb l'òpera de Vivaldi Il Giustino, la qual cosa els va portar a Madrid, Barcelona i Bilbao.

En paraules del propi Ottavio Dantone, des del començament de la trajectòria del grup el seu treball ha consistit en la recuperació d'un llenguatge que sigui el més pròxim possible a les intencions de l'autor i que, d'altra banda, resulti eficaç i comprensible per a l'oïdor d'avui. Tot això a través d'un atent i constant estudi de les fonts històriques i dels codis emocionals dels segles passats. En escoltar les interpretacions de la Accademia Bizantina cal reconèixer que aquest objectiu es compleix amb escreix, donades la ufanor i proximitat que emanen de les pistes dels dos discos.

Si hi ha una cosa que cal reconèixer-li i agrair-li a Dantone és que fugi dels llocs comuns, dels camins més transitats, i que s'obstini a rescatar autors i obres molt desconeguts pel gran públic, com són els casos que ens ocupen. La música barroca està plagada de tresors ocults pendents de redescobrir.

El parmesà Geminiano Giacomelli va conèixer l'èxit professional des de molt jove i va exercir de mestre de capella en la cort de Francesco Farnese, duc de Parma, així com a l'església Madonna della Steccata i, posteriorment, en la de Sant Giovanni de Plasència. La seva primera òpera, Ipermestra, va ser estrenada en 1724 en el Teatre di Sant Giovanni Grisostomo de Venècia, i va arribar a compondre entorn de vint drames escènics que van comptar amb llibrets dels millors poetes del moment, com Metastasio o Apostolo zeno, i que van ser representats amb èxit en Parma, Plasència, Milà, Roma, Torí i la mateixa Venècia. 

Cessés in Egitto, estrenada a Milà en 1735, és considerada com la seva obra mestra i, entre moltes altres representacions, sembla ser que va ser representada a la ciutat austríaca de Graz, on va exercir de mestre de representacions, a la fi d'aquesta dècada. Algunes fonts li situen en la mateixa època servint en la cort vienesa de Carles VI. L'òpera representa el drama de les relacions entre Juli Cèsar i Cleopatra i en aquesta edició de Accademia Bizantina se'ns ofereix en el format de tres discos.

No menys reconegut que Giacomelli, el florentí Francesco Bartolomeo Conti en 1701, amb vint anys, ja ocupava el càrrec de tiorbista segon en la cort dels Habsburg de Viena, i en 1713 va ser nomenat compositor d'aquesta. Va estrenar la seva primera òpera, Cleotide, en 1706 i va arribar a escriure prop de trenta obres escèniques, encara que d'elles solament tres són òperes. La serenata Il trionfo della Fama va ser estrenada a Praga al novembre de 1723 per a commemorar el sant de Carles VI, que es trobava a la ciutat amb la seva esposa, ja que uns mesos abans havien estat coronats com a reis de Bohèmia. La diferència entre una òpera i una serenata consisteix en el fet que aquesta última no era escenificada, era més aviat com un concert, encara que els artistes solien anar caracteritzats i gesticulaven en cantar, i, a més, no estava dividida en actes i escenes que és el que en l'òpera marca l'entrada i sortida dels personatges. Il trionfo della Fama és un homenatge explícit a Carles VI, i, a diferència de les òperes, no té un argument concret sinó que els diferents personatges que intervenen són les virtuts de l'emperador -Fama, Gloria, Valor, Geni i Destinació-, que s'alternen per a cantar les seves lloances a través d'àries i recitatius. El resultat és un fresc colorista que combina la grandiloqüència amb la sensibilitat.

Cal aplaudir a Ottavio Dantone i al seu Accademia Bizantina per recuperar amb gran encert aquestes obres tan interessants com gojoses d'escoltar.