'Saâda la marroquina': una novel·la d'Elissa Rhaïs sobre l'Algèria colonial durant la guerra europea

L'escassa i fragmentada presència colonial espanyola a l'Àfrica no ha generat un fort corrent de creació literària anàloga al d'altres països europeus que sí que tenen un patrimoni literari important lligat a la seva projecció ultramarina, amb autors sorgits de la pròpia entranya d'una societat colonial mestissa i heterogènia. Hem de reconèixer la nostra ignorància sobre la figura de Roser Boumendil, dona franc-judeu-algeriana nascuda a Blida d'assenerada peripècia personal, que va ser autora d'una interessant producció literària en què va utilitzar el pseudònim d'Elissa Rhaïs. La seva polièdrica identitat li va permetre crear una narrativa molt lligada als paisatges i la gent que va conèixer per ciència pròpia i amb els quals se sentia íntimament lligada, reflectint així amb vivesa, plasticitat, profund sentit poètic i un viu interès per les formes de vida de les poblacions indígenes i els col·lectius humans superposats com a resultat de l'acció colonitzadora.

Renaixement ha recuperat una de les seves obres més emblemàtiques, la novel·la Saâda la marroquina , en què narra la trista experiència que hauria viscut com a conseqüència de l'esclat de la guerra europea una família de Fes quan l'home de l'estirp i el seu suport econòmic queda sense treball i decideix emigrar amb els seus a la ciutat algeriana de Blida amb l'esperança de trobar-hi una sortida a la seva situació. El primer desengany es produeix quan tots ells descobreixen el menyspreu de la població autòctona algeriana per la marroquina, descobriment que no pot menys que sorprendre el lector contemporani, convençut que l'enfrontament entre els dos països era un conflicte polític recent quan resulta que té arrels molt més antigues. Tot això passa en una ciutat multicolor formada a principis del segle XX per col·lectius humans clarament diferenciats, ja que a la població nativa local -en què sobresurten els joves als quals l'autoritat colonial converteix en conscriptos i incorpora els seus exèrcits a la guerra contra les potències centrals-, ia la d'origen o nacionalitat francesa, calia unir la comunitat jueva, i una altra aleshores molt nombrosa, amb costums i fins i tot aspecte extern propi: la dels espanyols.

A Saâda la marroquina Rhaïs descriu amb força la miserable vida dels més desafavorits, la seva lluita per la mera supervivència, el signe fatal que tenalla el seu futur i que fa que dos dels protagonistes -el marit de Saâda i el seu germà- perdin tots dos la seva llibertat, tot això sota la nostàlgia pel Fes abandonat i evocat com el paradís perdut. El destí inclement només ofereix una sortida a la gana: el lliurament de Saâda al sexe venal, si escau aparentment amb fortuna i fins i tot amb l'èxit final d'aconseguir el somni de treballar com a artista en un cafè cantant. Un triomf que comporta, no obstant, servituds, tal com descobreix la marroquina quan acudeix amb altres dones a la presó per visitar els seus cònjuges respectius: “El que ulcerava l'ànima de Saâda era que totes aquelles dones, siguin quines fossin els delictes de els seus esposos o els seus fills no havien caigut. Podien confessar que la carn de la seva carn havia robat o assassinat; s'hi podien trobar davant la porta d'una presó; però conservaven intacta, indiscutible, la seva dignitat de mares i esposes”.

Renaixement ha recuperat la traducció que va fer Luis Astrana Marín, enriquida amb nombroses postil·les i notes a peu de pàgina que contribueixen a desxifrar els jocs de paraules, expressions i aquests locals, a més de conceptes, objectes i costums de la societat colonial franc algeriana.