“Cataluña y el Quebec. Las mentiras del separatismo”: un rigorós estudi de l'ambaixador José Cuenca

José Cuenca és un diplomàtic espanyol que, entre altres destinacions, va assistir com a ambaixador a l'enfonsament de l'URSS i va ocupar idèntic càrrec durant quatre anys al Canadà, fet que li dóna un coneixement directe del secessionisme quebequès, tema que estudia en profunditat i compara amb el català al seu llibre “Catalunya i Quebec. Les mentides del separatisme” (Renaixement).

Recorda que el cas quebequès va sorgir a principis del segle XX en ambients universitaris i catòlics, particularment vinculats als jesuïtes, i que va tenir la seva figura principal a René Levesque i al Partit Qubequés. Però el tret de sortida el van donar aquelles “paraules que van resultar incendiàries” pronunciades per De Gaulle el 14 de juliol de 1967 quan, de visita a Mont-real amb motiu de l'Exposició Universal, va llançar el crit de “Visca Quebec lliure!”. "A partir d'aquell dia va emergir amb un ímpetu que ningú no havia pogut imaginar" perquè "va ser el tret de sortida, un punt d'inflexió en el nacionalisme quebequès i Lévesque, fi observador, va pensar que havia arribat l'hora".

Fruit de tot això va ser la celebració del primer referèndum el 20 de maig del 1980, que va donar un ampli resultat negatiu a la secessió i un altre segon el 30 d'octubre del 1995, també negatiu, però amb resultats més ajustats. Èxit de la unitat que atribueix a la intel·ligent política del primer ministre canadenc Chetien, que va aplicar mesures molt efectives, tals com fer pedagogia, demanar dictamen al Tribunal Suprem sobre els punts controvertits que implicaria la secessió d'una província i la necessitat de provar a nivell nacional una llei reguladora.

El cas de Catalunya és, segons la seva opinió, diametralment diferent ja que, si bé la secessió constitueix al Canadà una hipòtesi reconeguda constitucionalment, no passa així ni a Espanya ni a la resta de països europeus, en què prima el principi de la indivisibilitat del territori nacional. A més, “ni tan sols al Canadà és una carta blanca a la província perquè l'apliqui quan i com li vingui de gust; al contrari, està emmarcada en unes clares coordinades jurídiques que els habitants del Quebec no poden traspassar”. Per si això n'hi hagués prou, Cuenca puntualitza que “si Canadà és divisible en virtut de la possibilitat de separar-se que la llei reconeix les seves províncies, el Quebec també es pot fracturar” i de fet les comunitats natives van reclamar exercir aquest mateix dret i van votar contra la secessió.

El nacionalisme català pretén justificar-se sobre unes tesis que són radicalment falses, com les que Barcelona es va enfrontar a les tropes de Franco (en què hi havia molts catalans), que les urnes són expressió de la democràcia (en realitat a totes les consultes electorals la majoria del cens ha votat partits no secessionistes) i que Madrid és culpable de no deixar-les utilitzar (s'han utilitzat en nombroses ocasions des del 1977), que “Espanya ens roba”, que Catalunya seria més rica de ser independent, que podria formar part immediatament de la Unió Europea i que comptaria amb un ampli reconeixement internacional, afirmacions totes que contradiuen la realitat més evident.

Tot això us porta a recordar pensament sobre l'anomenat “problema català” de dos il·lustres espanyols, Azaña i Ortega i Gasset, i proposa una política d'Estat basada a prendre la iniciativa “condició indispensable per invertir la tendència del que està passant a Catalunya” , fer pedagogia i fer-la en català per “arrencar de quall les fal·làcies que, gravades a burí i amb paciència caucasiana, els han anat insuflant a àmplies capes de la societat” en una “labor pacient i esforçada dirigida a esborrar les trapisones que s'han anat difonent per la Generalitat i, en tercer lloc, “engegar accions eficaces en suport dels catalans que no són separatistes, que se senten indefensos, quan no perseguits i humiliats”. Conca es lamenta que “per desgràcia, les veus del catalanisme culte i liberal han estat ofegades pels que exigeixen la dialèctica del xoc de trens”. I adverteix: “el perill imminent del secessionisme, amb el seu assalt a l'estat de dret, ha estat de moment conjurat. Però és real. I hi és”.