“L'herba creix de nit”, una col·lecció de contes sobre la soledat i la incomunicació

"Sóc escriptor perquè recordo com els meus pares es regalaven aquells petits llibres enquadernats que publicava Aguilar amb textos dels grans clàssics i no oblidaré mai el meu avi, que va ser un lector compulsiu i me'ls regalava a mi” ens confessa Joan Altimiras. Farmacèutic de professió i dedicat durant tota la vida laboral a la gestió sanitària, va tenir sempre la pulsió d'escriure que, un cop jubilat, va consolidar acudint a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès i el resultat ha estat diversos contes que van quedar finalistes en concursos literaris. L'herba creix de nit (Edicions Obliqües), una col·lecció de relats curts que reflecteixen "la necessitat que tenia de fer-me preguntes sobre com s'ha tractat la gent gran. Potser va ser el resultat de la meva experiència clínica, ja que vaig treballar en un hospital bona part dels pacients de la qual eren persones d'edat amb els problemes propis del procés de decrepitud física i psíquica”.

Com sorgeix cadascun dels relats d‟aquesta antologia? “Pot ser com a conseqüència d'una notícia o vivència pròpia, factors que actuen com a motor d'inspiració per fabular i desenvolupar una història. En aquest cas concret puc afegir que em va influir molt la lectura de “Mil cretins” de Quim Monzó, un llibre que aquest autor va escriure quan van morir els seus pares i són contes molt durs, però molt tendres alhora”.

Ens explica que el procés d´elaboració d´aquest llibre ha estat lent. “Alguns dels textos van tenir una primera versió, però d'altres són de creació recent. Vaig anar buscant arguments que giressin al voltant de la incomunicació amb els altres o amb un mateix en persones que tenen la seva vida en un equilibri fictici perquè la seva existència no respon a allò que veritablement són i arriba un moment en què esclata la crisi”.

Comentem que hi ha molts exemples d'escriptors la formació dels quals va ser científica i Altimiras recorda Juan Benet, que era enginyer de camins, canals i ports, mentre que a mi em ve a la memòria Louis Ferdinand Céline, glòria de la literatura francesa del segle XX i metge de professió. “En realitat, sempre vaig voler dedicar els meus moments lliures a una cosa que fos molt diferent de la meva feina professional i puc dir que durant uns anys vaig tocar el saxo en un grup de jazz i crec que em tinc bé ballant salsa. Després, vaig contactar amb l'Escola d'Escriptura de Gràcia i va ser així com vaig escriure relats i els vaig anar publicant a poc a poc”.

Vaig tenir curiositat per saber si la seva cultura farmacèutica li ha servit com a eina en algun dels seus textos i li recordo que Agatha Christie va escriure amb tota propietat novel·les els crims de les quals eren executats amb verins perquè ella havia estat infermera en un laboratori durant la primera guerra mundial i coneixia el tema, però em diu que no. “Els sabers científics no em van influir en absolut, però sí que ho va fer la possibilitat de conèixer molta gent amb situacions o perfils conflictius. Ara bé, reconec que, quan treballava, era el que un amic meu qualifica un escriptor dòmino que ho fa a salt de mata”.

Tot i que pertany a una generació que va rebre la seva educació escolar en castellà, Altimiras escriu en català, decisió que li ha permès aprendre millor el seu idioma matern. “Encara que de vegades em surt algun gir, expressió o paraula en castellà”. I llegeix, preferiblement la novel·lista nord-americana Shirley Jackson, especialitzada en narrativa de terror. L?acompanya en aquesta pulsió lectora la seva dona, encara que ella prefereix l?assaig. “A vegades li passo algun dels meus textos i he de dir que la seva opinió sempre em resulta útil”. Darrere d'un bon escriptor bé hi pot haver una parella amb bon criteri.