“El teatre és l'art de l'actor, la resta són convidats a la festa” (Albert Boadella, “Joven, no me cabree”)

Si la principal qualitat que ha de reunir un còmic és la capacitat de provocar, Albert Boadella és, sens dubte, un dels professionals més acreditats en la seva especialitat. Ho ha demostrat fefaentment amb la seva fecunda obra sobre els escenaris, però ara ho reafirma amb el seu llibre “Joven, no me cabree” (B. Penguin Random House) en què desmitifica amb bon humor, agut sentit crític, desbordada ironia i cap prejudici tot els tabús i esquemes mentals imposats per la correcció política i social.

Boadella imagina la visita d'un noi jove que, obligat a preparar la seva tesi, vol documentar-se en l'experiència del veterà comediant i el visita al reducte rural on viu envoltat d'arbres i plantes que té cura de paterna. La conversa, que discorre en successives jornades, amb algunes interrupcions en el temps, són una excusa literària perquè l'autor desgrani el seu pensament enfrontant-lo al del seu ingenu visitant i entre bromes i punyades llisqui moltes opinions lapidàries.

“La poesia és una condició ineludible de totes les arts. Sense poesia no hi ha art” opina Boadella, aclarint que els conceptes de “modern” i “contemporani” són relatius i que el que avui ho és d'aquí a cent anys ja no ho serà. Per això critique molts dels actuals creadors, començant pels pintors. “Les anomenades Meninas de Picasso –diu– no són una diversió del pintor. Són una rebequeria d'impotència. Ningú s'atreveix a defensar allò davant del geni de Velázquez. Ni tan sols els seus confrares progres. Per contra, el Guernica és transcendental… significa la contrasenya d'un astut negoci que marca la fi de la pintura i el lliurament de les seves despulles a les pàries de la terra en forma de grafits o el que avui anomenen «arts plàstiques»… és un grafit pla sense perspectiva en blanc i negre. Una imatge de còmic que a més significa la icona de la devastació, pitjor no la del poble de Guernica, que gens retrata”.

Critica l'ètica actual amb una “moral laxa en allò superficial, però radicalment inquisitorial en allò superflu”. I rebutja el suposat progressisme imperant: “la progressia és una plaga funesta que ha descompost tot l'ordre prudent i assenyat en l'anomenada societat del benestar…. Als inicis tenia una majoria de públic que s'autoqualificava progressista, cosa que em feia replantejar la utilitat dels meus espectacles. Allò era com una secta… fins que se'm va fer angoixant i en comptes de seguir rient dels de fora, vaig començar pels de dins. Vaig començar a fulminar els seus mites de manera que no van tornar a trepitjar el meu teatre ni de cap manera. Un èxit social i un desastre comercial, però també una satisfacció indescriptible”.

Com és natural, les seues explicacions giren al voltant de l'ofici teatral, sobre el qual es pronuncia lapidàriament. “El teatre és l'art de l'actor –afirma– Sense ell no hi ha aquesta professió. La resta són els convidats a la festa. Uns convidats dels quals el comediant pot prescindir quan li vingui de gust. Ja siguin el director, el decorador, el figurinista i fins i tot l'anomenat autor”. I considera que "per a un actor és més important Beethoven que Shakespeare… (perquè) la combinació de les notes musicals pot originar un nivell d'emoció que a paraula no és capaç d'assolir". En tot cas, “un personatge ben construït ha de funcionar sense guarnicions. Nu en un escenari, nu de tot… al nostre ofici és millor el suggerit que el subratllat”.

Aconsella al visitant: “la primera acció per construir una obra és organitzar el caos emocional que ens provoca el desig de fer-la. Al teatre significa fixar exactament allò que volem expressar en un màxim de tres línies. Res destil. Res de literatura”. I afegeix que ha de tenir en compte que “la credibilitat no és a la trama, sinó a la manera com es desenvolupa. El problema de l'art no és què, sinó com”. També el preveu sobre “els galans (que) sempre fan malbé el teatre i sovint la vida”. Això el porta a minusvalorar el cinema al punt d'advertir el visitant que “no truqui actors als executants cinematogràfics”. En qualsevol cas “allò teatral sense bellesa és una astracanada”.

Boadella censura el públic actual perquè està format en la seva “majoria de repel·lents regustats als quals no els sorprèn res”. A sobre, “s'ha tornat ara dòcil i domesticat… s'empassa els pitjors bodris i al final s'aixeca eufòric, cridant Bravo. Cal tornar a expulsar i xiular per estimular l'exigència”.

Al llibre hi ha també algunes anècdotes de la peripècia personal de l'autor de les quals extreu conseqüències, com quan li relata l'accident sofert pel protagonista a l'obra sobre Serrallonga quan un dels trabucs de l'havien d'executar a la ficció va disparar de debò, sense que el públic arribés a emocionar-se per això. “Una mort gairebé real –evoca– va resultar menys convincent i emotiva que la mort simulada… vaig comprendre llavors que en teatre la vida és més vida, i la mort, més mort”. I gaudeix quan el seu interlocutor li explica el fracàs de la prova final quan va interpretar davant el tribunal els papers de Doctor Jekyll i Mister Hyde i el consola dient-li que “la universitat és totalment contraproduent per als artistes, ja siguin titellaires, músics, pintors, poetes o arquitectes”.

Tot això el porta a lamentar-se sobre la pèrdua de llibertat creativa: “certament avui no hi ha una censura oficial, però hi ha alguna cosa més perversa. Actualment si critico, o simplement satiritzo, un dels molts tabús que ha elaborat aquesta societat m'arrisc a convertir-me en enemic públic ia ser llançat a les masses tuiteres i facebookeres per al meu linxament”. La conclusió és que "actualment ens trobem en una situació de menor llibertat… em refereixo a llibertat personal, condicionada ara pel joiós sentiment del nostre gremi a la cultura d´Estat". Només queda una arma per superar aquestes limitacions: “cal tenir collons”.