“El gran manipulador”: Paul Preston analitza la manera com Franco va modelar la imatge de si mateix

Semblarà que sobre Francisco Franco ja s'ha dit i escrit tot, però la veritat és que els investigadors segueixen aportant sinó noves dades, perquè el que es diu descobriments pròpiament dits no s'han produït últimament, almenys d'alguna importància, sí que sorgeixen de tant per tant perspectives inèdites o innovadores sobre una personalitat molt més complexa del que alguns suposen. En aquest ordre de coses, ningú no pot negar la competència de l'historiador anglès Paul Preston, autor d'una biografia del cabdill de referència obligada, però que ha anat completant després amb altres obres. L'última, El gran manipulador (Debat) en què estudia la manera com el generalíssim va ser fent des de jove una imatge a la seva mida que va ser magnificada per hagiògrafs i funcionaris al servei del règim.

“Pocs textos sobre Franco revelen tant la seva personalitat com aquells escrits per ell mateix” diu Preston, que el descriu com un home “poc culte, poc sofisticat, més aviat mediocre”, les “armes del qual van ser la instintiva astúcia, la caradura i la impertorbable sang freda amb què dirigia les rivalitats entre les diverses forces polítiques del règim i amb la qual derrotava quants desafiaments pogués presentar-li qualsevol”, cosa que denotava "indubtable talent, tant militar, com polític". A tot això s'uneix el que anomena la mentida quotidiana , és a dir, "la constantment canviada i millorada idea que ell tenia de si mateix… (ja que) no deixava de polir la seva pròpia biografia… (el que) constitueix un gran obstacle per a arribar a comprendre'l".

Al marge d'aquest intent d'aprofundir en la idiosincràsia de Franco i en la manera com va crear una imatge de si mateix, Preston reitera aspectes ja coneguts com que la seva predisposició a entrar a la guerra a favor d'Alemanya el 1940 va fracassar fonamentalment pel temor d'Hitler d'indisposar-se amb Vichy en el cas de satisfer les demandes colonials a costa de França, per la qual cosa la determinació de Franco "no va ser preservar la neutralitat, sinó establir les bases d'un imperi colonial". D'altra banda, considera que el "prop estranger" va ser molt menys greu i ferm del que va voler argumentar al seu moment el règim i que, en tot cas, "Franco va decidir aguantar l'hostilitat dels aliats i ho va fer amb un grau d'estudi i intuïció que fa impossible dubtar dels seus extraordinaris instints polítics”.

Hi ha, entre línies, alguns suggeriments nous, com quan proposa que va ser la manca de resposta de Casares Quiroga a la carta que li va enviar Franco el 1936, cosa que el va decantar a optar per la rebel·lió contra la república, la suposada existència d'un esborrany de autobiografia, o la tesi que "des de finals de la dècada de 1950 va tenir un paper cada cop més passiu en els assumptes polítics diaris i va passar a adoptar una funció de vigilància, deixant fer els seus ministres". Així mateix, resulta interessant és el comentari que fa del repertori biogràfic disponible sobre Franco, en què destaca, entre les favorables, les escrites per Ricardo de la Cierva i Luis Suárez.

A Preston no li fan mal reconèixer que "després de tot, Franco no va governar únicament per mitjà de la repressió: va tenir considerable suport popular" i quant a la permanència del seu record en la societat espanyola, considera que "el sentir col·lectiu sobre el generalíssim és una combinació d'ignorància, indiferència i determinació de no tornar a patir una dictadura”.