Helios Gómez, el pintor gitano que va passar de l'anarquisme al comunisme i viceversa

Reconec humilment que de l'existència d'Helios Gómez no en tenia més que una idea molt remota. Fins que he llegit que va ser un personatge “impetuós, idealista, zalamero, proletari, sindicalista, bohemi, revolucionari, seductor, propagandista, imaginatiu, ambiciós, optimista, vividor, dissenyador gràfic, home de partit, artista i il·lustrador, comissari polític durant la guerra civil, pròfug, pintor a l'oli i diverses vegades exiliat” segons Esther Lázaro Sanz i Francesc Salgado de Dios, a la qual cosa caldria afegir que aquest gitano trianer va posseir una bona planta i va demostrar ser ideològicament voluble ja que va passar de l'anarquisme al comunisme per tornar més tard els seus orígens.

Amb aquests qualificatius, no hi pot haver dubte que va ser un individu singular la peripècia del qual val la pena recordar, tal com ha fet Renaixement que ha publicat “Dos anys entre els bolxevics i altres textos sobre l'URSS”, un llibre on recullen els articles que va publicar al setmanari barceloní “La Rambla” sobre la segona visita que va realitzar aquest autor a la Unió Soviètica per participar al Congrés Internacional d'Artistes Proletaris que es va celebrar a Leningrad i el temps que va romandre a la Unió Soviètica entre 1932 i 1934 , així com altres documents, notes i referències de premsa referits a ell, entre ells un llarg article de Sender.

“El to propagandístic del reportatge (publicat a la revista catalana) és innegable” diuen els recopiladors i és ben cert que Helios dóna a la seva obra una imatge de l'URSS de caràcter descaradament panegirista tractant de demostrar, amb la fermesa del convers que, gràcies a la revolució bolxevic, tots els russos -llevat d'un endarreriment de gent burgesa procedent de l'antic règim i que malviuen a la misèria-, gaudien d'abundància de béns i igualtat d'oportunitats i això curiosament quan s'estava patint, com s'ha sabut després, el cruel “holomodor”, etapa de col·lectivització forçosa que va provocar la mort per inanició de milions de persones. No escatima elogis al dictador de qui diu “Stalin és un home assenyat, reposat, un conductor fred. Té una cultura i és home d'inflexibilitat, de solidesa… no és un ídol, ni tan sols un líder”, paraules que demostren la seva intuïció parva de la realitat que contemplava. Va assumir a més la ficció que a l'URSS existia plena llibertat de cultes i que no es perseguia esglésies i creients per la seva fe, sinó només quan contravenien la legislació comunista. I només es va permetre una crítica quan es tracta d'art, ja que després d'haver assistit a una exposició de nou art soviètic, no va dubtar a rebutjar amb severitat el “realisme socialista” que considerava una mera adaptació oportunista de vell art burgès.

El volum de Renaixement inclou la reproducció d'Erika, Cant d'amor i lluita, un llarg poema en vers lliure dedicat a la seva nòvia Ira Weber, curiosament una russa blanca.

Afegim, com a coda final, que Helios Gómez va estar molt vinculat a Barcelona durant diferents etapes de la seva vida: va exposar a les Galeries Dalmau, va ser un dels fundadors del PSUC -del qual després seria expulsat- i va participar en l'ocupació de l'Hotel Colón de la Plaça de Catalunya al principi de la guerra civil, on els comunistes catalans van instal·lar la seva seu i, en fi, a la ciutat comtal va acabar els seus dies, després d'una etapa terminal en què, a més de passar períodes a la presó i entre altres activitats , va participar en les tertúlies de la penya El Trascacho que dirigia el falangista Carlos Muñoz.