“L'última carta”: una novel·la de José Bañuls sobre l'arxipèlag de Galápagos

La ficció narrativa sorgeix moltíssimes vegades de les experiències adquirides pels mateixos autors i no hi ha dubte que “L'última carta” de José Bañuls és una expressió viva de la peripècia d'aquest periodista i escriptor alacantí per un dels pocs paradisos naturals que queden al nostre planeta: les illes Galápagos. Diria més: és també una manifestació del seu amor per aquest racó que, com tant d'altres, es debat entre la necessitat urgent de conservar el seu patrimoni natural i els interessos, en bona part legítims, de la indústria turística.

Potser recordant alguna estada seva, Bañuls fabula al voltant de l'aventura d'un periodista espanyol que decideix retirar-se a l'illa de San Cristóbal, concretament a Puerto Baquerizo Moreno, i en aquest punt recollit i allunyat del soroll mundanal ensopega amb diversos esdeveniments inesperats. El primer, la possibilitat de recuperar, d'alguna manera, la seva vinculació amb el sector turístic a què s'havia dedicat professionalment quan és requerit per formar part d'una comissió de turisme creada per estudiar la compatibilització dels diversos interessos que concorren en aquest espai natural ; la segona, la seva implicació en la recuperació de la bona fama que un illenc a qui un baralla inopinada va implicar en un delicte que no havia comès i com a conseqüència del qual va ser condemnat a la pèrdua de la seva llibertat; i el tercer, la seva immersió inesperada en dues relacions amoroses amb un resultat diferent: la poc afortunada amb una hàbil caçadora de fortunes i la més feliç amb una prestigiosa dona del país.

Tot això ho relata Bañuls amb coloristes descripcions dels paisatges d'aquest arxipèlag equatorià, així com, fruit de la seva excel·lent i acreditada condició d'expert gastronòmic, amb detall detall dels costums i delícies culinàries. Embegut de l'ambient equatorià -l'autor vol que el protagonista adquireixi la nacionalitat del país sense renunciar a la seva espanyola original- utilitza nombrosos modismes lingüístics propis de l'espanyol parlat a l'Equador (pana, sanduche, caretuc, ajupet, pelat, etc) i no falten al·lusions a altres punts del país coneguts per ciència pròpia, com les ciutats de Guayaquil o Conca, l'illa de Santay, situada a la desembocadura del riu Guayas, o la pròpia capital, Quito, amb el seu palau presidencial, als baixos del qual - o hi havia- ni més ni menys que una perruqueria oberta el públic!

“L'última carta” és una novel·la de lectura fàcil i agradable que acredita la bona ploma del seu autor, el seu esperit viatger, la seva capacitat per a la captació i l'absorció de paisatges i personatges i, com ha quedat dit, el seu amor per l'Equador.