Tresors naturals de Guinea Equatorial, una obra col·lectiva sobre el patrimoni natural de l'antiga Guinea Espanyola

La desafortunada descolonització dels nostres territoris africans ha donat lloc a una mena de psicodrama col·lectiu en virtut del qual la societat espanyola ha oblidat aquella traumàtica experiència. En tot cas, només ha sobreviscut una literatura dedicada a explicar una gestió desastrosa que va condemnar les prosperes províncies del golf de Guinea a convertir-se en una república bananera al capdavant d'un dictador sicòpata que, degudament afusellat pel seu nebot, es va transformar en una democràcia nominal amb un president de facto vitalici que governa des de fa 44 anys; mentre que al Sàhara els estudiosos han tingut com a tema inesgotable l'enrenou polític jurídic que creem en abandonar el territori en mans dels seus ambiciosos veïns en lloc de complir amb el nostre compromís de respectar la voluntat de la població autòctona. Totes les altres qüestions han quedat pràcticament descartades com si intentar aprofundir-hi fos tan perillós com ficar la mà en un vesper.

Sorprèn doncs la publicació d'un llibre com a Tresors naturals de Guinea Equatorial (Catarata) que ha estat el fruit d'un projecte anterior amb què el Consell Superior d'Investigacions Científiques d'Espanya, la Universitat Nacional de Guinea Equatorial i l'Institut Nacional de Desenvolupament Forestal de la República africana es van proposar muntar una exposició sobre el patrimoni natural del país i com a conseqüència va sorgir un ventall de treballs de divulgació científica en llenguatge fàcilment comprensible que ha coordinat com a editor Antonio Rosas amb la col·laboració de vint-i-cinc experts, d'ells vuit equatoguineans i la resta, espanyols.

El projecte inclou la geologia dels territoris que constitueixen la base física d'aquest estat (les illes d'origen volcànic de Bioko -abans Fernando Poo- amb el pis Basilé que supera els 3.000 metres, i Annobón) totes dues a l'Atlàntic i una zona continental que va ser coneguda com a Riu Muni amb altres illes limítrofes; la seva extraordinària riquesa biològica pròpia de la selva equatorial (boscos i flora), el ventall d'espècies animals (aus, invertebrats, herpetofauna, tortugues marines, mamífers, primats, etc.), així com un capítol sobre els diversos grups ètnics del país ( bubis, fang, ndowe, fernandins, annobonesos…) Tot això acompanyat d'il·lustracions gràfiques d'extraordinària qualitat, cosa que fa d'aquest volum una veritable obra de referència.

Hem trobat a faltar dos aspectes importants. El primer, una al·lusió a la riquesa ictiològica del país, que posseeix extenses costes insulars i continental. I, sobretot, una informació àmplia sobre el principal tresor natural de Guinea Equatorial del qual no es diu una paraula i és el que amaga el subsòl o, per millor dir, les aigües jurisdisccionals: és a dir, el petroli que no va saber trobar Espanya i que, explotat pel govern d'Obiang, ha convertit aquest país en el segon productor de cru del continent, cosa que si per desgràcia no ha beneficiat els equatoguineans, almenys sí que ha fet immensament rics als seus caps.