El 'botifler' Soler

Hi ha organitzacions ben remunerades que fan moda d'insultar gratis i t'amori a qui sigui entre els ciutadans. Es cisquen en els seus elegits -dia darrere l'altre, en mitjans públics que tots paguem- i apel·len a la llibertat d'expressió per assetjar-los; si els papers es permutessin, posarien el crit al cel. Què és el millor que els ofesos poden fer? Després de reconèixer l'abandonament en què estan (el PSC ha tingut ara un tracte especial, en ser expulsat l'insultador d'un programa escombraries de TV3), cal fer pinya a l'humor, assumir els insults amb xerigola i, sense queixar-se, donar-li la tornada a l'afront i desactivar-la, els agressors aniran perdent els papers. Encara que no es reconegui prou, aquesta arma humorística en resulta la més eficaç. No és fàcil fer-se'n, però és contagiosa. Conquerir alegria no és a l'abast dels maltractadors i produeix estupor i enveja.

El periodista gironí Albert Soler es reivindica botifler , terme que correspon, segons defineix una docta institució, a qui col·labora amb els enemics de la seva terra. L'Enciclopèdia Catalana, per la seva banda, el presenta també com a sinònim d'inflat, presumit, arrogant. Aquest epítet va obtenir renom fa segles, arran de la guerra mundial que va ser la Guerra de Successió al tron d'Espanya, i es dedicava als partidaris de Felip V de Borbó, nét del Rei Sol, enfrontat amb l'arxiduc Carles d'Habsburg (qui el 1711 va renunciar al tron espanyol per ser emperador del Sacre Imperi Romà Germànic). Al seu recent llibre Un botifler a la Vila i Corte (Península), Albert Soler confessa amb desvergonyiment que a un li assenyalen com a botifler si és “algú que no s'empassa el missatge de la republiqueta, algú que pensa pel seu compte, algú que ha esdevingut una molèstia per al règim. Cap orgull més gran?”. I, recalca, “un enemic és algú que perjudica, i ningú no ha perjudicat més Catalunya que els líders del procés , seguits pels qui els han mostrat suport; aquests serien els col·laboradors necessaris”.

Després d'estar dues setmanes a la capital del Regne, Soler es pregunta què busca un botifler a Madrid. I sarcàstic, respon que, d'entrada, acontentar els que aquests anys l'han convidat a anar-se'n de Catalunya. A la cosmopolita Madrid hi ha, recorda, un quart de milió de catalans vivint i treballant. Soler es retrata a tot el llibre com 'el botifler' que va d'aquí cap allà, recreant-se en la seva línia provocadora, divertida, desenfadada; així dirà que la seva vida perd sentit si no hi ha gent que es cabregi amb les seves opinions o paraules. Li agrada fer conversa a qualsevol i parlar del que sigui, i sentir-se, sempre i en qualsevol lloc, a casa.

Aquest 'mal català', segons el patró oficialista i separatista, afirma que “bona part del mèrit que Catalunya vagi per camí de ser líder mundial de delinqüència és atribuïble a uns dirigents polítics que sempre han predicat amb l'exemple, sostenint que la llei només els obliga quan no perjudica els seus interessos”. I la gran mentida del 'mandat popular' equival, diu, a tenir “carta blanca per infringir la llei”. En tot cas, i contra els tòpics de la propaganda, afirma que només hi ha dues maneres de desjudicialitzar la política: “o bé els polítics deixen de delinquir, o bé se'ls deixa delinquir”. És indiscutible. Clar i rotund, ironitza sobre els xenòfobs lazis (de llaços grocs pels polítics presos) que avui anomenen colons als que antany van ser anomenats xarnegos: és “l'únic cas en la història de la humanitat on els colonitzats eren rics i els colons miserables” . Soler no és un intel·lectual, és un periodista lliure que es dóna el luxe de dir el que li sembla davant els poderosos i destapar les seves mentides, les seves incoherències, els seus enganys patriòtics. Tot i les fortes pressions rebudes, els directors del Diari de Girona el segueixen recolzat en el seu estil llibertari; té molts fidels lectors.

Albert Soler no es casa tampoc amb el gentil Miquel Iceta ni amb Esperanza Aguirre, amb qui va coincidir en un ascensor i de qui li van dir que quan convé, es vesteix de chulapona i es barreja amb el poble, però que no és més que postureig i que mira tothom per sobre de l'espatlla. El botifler va anar un dia als bous i, atès el seu analfabetisme taurí, uns amables aficionats el van iniciar amb afecte i paciència als secrets de la festa. Com a deferència, explica, els toros es deien Majadero, Zalamero, Congressista, Molinero, Histèric i Tragaperras, tots ells noms adequats perquè un català a Madrid no enyorés el seu terrer; i en aquestes pàgines, potser les més divertides, procedeix a donar explicacions saboroses d'aquests noms. El seu desvergonyiment no retrocedeix ni mica quan narra l'entrevista que al seu dia va fer a Jordi Pujol, davant la mirada fixa de serp vella de la seva dona. I culmina la seva feina declarant que els imbècils amb poder, tant se val la seva ideologia, són intercanviables entre si. Però 'tots som botiflers '.