Miguel Ángel Hernández reivindica el valor de la fotografia “post mortem” a la seva novel·la “Anoxia” (Anagrama)

Que un títol convidi a la interrogació sempre és positiu perquè estimula curiositat del possible lector. Qui ensopegui amb un exemplar d'“Anòxia” de Miguel Ángel Hernández (Anagrama) es preguntarà segurament el significat d'aquest terme, llevat que estigui vinculat al litoral murcià, on és molt present a causa de la preocupant situació del Mar Menor. En efecte, segons la RAE defineix “la falta gairebé total d'oxigen a la sang o en teixits corporals” que és el que passa a la població piscícola del dit aqüífer. Una situació que coneix bé l'autor tenint en compte la seva condició de professor d'Universitat de Múrcia i que ha tingut molt present a l'hora d'escriure la seva quarta novel·la, la primera que reconeix és de “ficció-ficció”, és a dir, que no en té elements autobiogràfics.

Hernández comenta que hi ha tres maneres d'escriure narrativa: fer girar el text sobre un tema un personatge o un context paisatgístic i ambiental. I ell creu que ha utilitzat tots tres a l'hora d'escriure “Anoxia”, a les pàgines del qual recupera una tradició que va estar molt arrelada al segle XIX, però que ha acabat desapareixent: la de fotografiar els difunts -que són els que han quedat en una anòxia total i irreversible-, per tal de guardar millor la seva memòria. “Al principi -va indicar- em va semblar un tema macabre, però a poc a poc me'n vaig anar adonant de tot el contrari, que en realitat era una manera d'expressar l'amor amb l'últim record de l'ésser estimat, de manera que més que no pas un reflex de la mort ho és de la vida”.

Hernández apunta que “aquesta forma d'expressió de l'afecte s'ha anat extingint tant per la desaparició dels estudis fotogràfics, com per la relació diferent que ara mateix entaulem amb la mort en aquesta etapa de la societat industrial capitalista. Només es manté en el cas de la mortalitat perinatal i potser ha contribuït a recuperar-la en alguna mesura la pandèmia recent, quan milers de persones van haver d'assumir la pèrdua d'un ésser estimat sense la possibilitat de veure'l i acomiadar-lo”.

A la seva novel·la, la protagonista és una vídua de 60 anys que ha viscut a l'ombra del seu marit fotògraf fins que la pèrdua d'aquest queda varada en el temps i no pot assumir el duel, però aconsegueix revifar-se quan comença a fer fotos de difunts per encàrrec i comprèn que hi ha alguna cosa que sobreviu dels éssers que s'ha estimat. "En la necessitat empatitzar amb el dolor dels altres assumeix millor el seu". Tot això es desenvolupa a més en un poble mig buit i en un hivern fantasmal que viu un desastre natural i és aquí on “Anoxia” enllaça amb la situació a què hem al·ludit al principi.

Amb tot això Hernández, que recorda la força dels antics daguerreotips, reivindica el valor de la imatge per transformar un món en trànsit desaparèixer i del qual la foto és la millor manera de deixar constància. En tot cas, reconeix que en aquesta última novel·la subjauen tots els temes que també van ser presents a les anteriors, com ara la memòria, la imatge, el cos i l'art.