Lluis Pasqual relata la seva experiència teatral i personal “De la mà de Federico”

El temps no passa debades i ja no queden pràcticament supervivents que podrien haver conegut personalment aquell personatge seductor que va ser un dels millors escriptors espanyols del segle XX: Federico García Lorca. Ningú no pot presumir, per tant, d'haver anat en sentit literal “de la mà de Federico”, encara que el director teatral Lluis Pasqual sí que ho pot pretendre almenys en sentit figurat perquè ha estat molt proper al poeta, dramaturg i músic que va ser assassinat a plena joventut després d'haver deixat una obra que ha passat a la història de la literatura espanyola. En primer lloc, tenint en compte que va poder parlar amb els que sí que el van conèixer: la seva germana Isabel, el seu condeixeble a la Residència d'Estudiants Pepín Bello o els seus amics Rafael Alberti i Rafael Martínez Nadal. Però a més perquè va dirigir la posada en escena d'algunes de les seves obres més destacades i es va envejar de la seva força i del seu esperit com a relata a “De la mà de Federico” (Arpa editores), un llibre que és, en realitat, un quadern de notes sobre la relació amb García Lorca.

Puc dir que vaig compartir amb Pasqual una experiència remota com va ser haver pogut veure al teatre Coliseum de Barcelona la versió de “Yerma” que va dirigir Víctor García amb Nuria Espert com a protagonista i amb una imaginativa escenografia de Fabià Puigserver que consistia en una immensa lona. Va ser possiblement una revelació que el portaria a assumir la responsabilitat de muntar certes obres lorquianes no exemptes de risc com “El públic”, “Fent Lorca” “Així que passin cinc anys” o els “Sonets de l'amor fosc”. Va poder, així, penetrar a l'entranya del teatre de l'autor granadí i captar allò que anomena els “quatre rius” de la seva obra, a saber l'amor, la solitud, la màscara i la mort. Director d'intèrprets, sap que “els actors que interpreten Lorca han de ser profunds, però lleugers, atletes de l'ànima, disposats a renunciar a allò més difícil d'aconseguir per part d'un actor, una emoció, per substituir-la per una altra i després per una altra, com diu el Director d' El público , «en un circ d'arcs on l'aire i la lluna i les criatures entren i surten sense tenir lloc per descansar». Només així s'enlairen de la paraula del paper i es converteixen en teatre. Adquireixen vida”.

En realitat, fins i tot la poesia de Llorca existeix per ser dita: “gairebé tota la poesia de federic, encara que un la pugui llegir en silenci, està escrita per ser dita, recitada, en veu alta. Per això, a més de la veu, m'agradaria saber com parlava”. Una obsessió gairebé impossible de satisfer, encara que la va poder parcialment complir a Montevideo. I un afany que ha cregut veure encarnat en algunes veus actuals com les de Juan Echanove o Antonio Alcón.

Pasqual desmenteix rotundament la pretesa condició de García Lorca com a autor apolític. “És difícil no entreveure un fort gest polític en algú que a la seva vida ia la seva obra, a la convulsa Espanya que li va tocar viure, defensava i cantava els gitanos davant la Guàrdia Civil, les dones davant el cavernícola mascle hispànic, o al dret a la passió física, al sexe com a pràctica alliberadora, davant d'una fèrria i corrupta moralitat procedent d'unes lleis pretesament “eternes””. No falten algunes anècdotes com la competència que s'establia entre Luis Cernuda i Federico en la conquesta de mossos atractius o la reacció de certa part del públic cairota quan Pasqual va al·ludir a la conferència que va dictar a l'Institut Cervantes a la sexualitat del poeta. I, en fi, l'autor d'aquesta reflexió sobre la seva relació amb Federico García Lorca no omet confessions pròpies que enriqueixen el text, com la seva afecció pel flamenc com a conseqüència dels seus orígens familiars materns i el record dels dos homes de la meva vida ” (l'esmentat escenògraf Puigserver i un Gonzalo del qual no aporta més dades).