Pedro Almodóvar, el director de cinema que va voler ser novel·lista (“L'últim somni”)

“Al principi, de jove, la meva aspiració era convertir-me en escriptor, escriure una gran novel·la… (però) m'ha portat molt de temps i fins i tot força pel·lícules reconèixer que con novel·lista no estaria a l'alçada, encara que els meus guions són cada vegada més literaris i algunes de les meves pel·lícules, si hagués tingut prou talent, haurien estat millors novel·les”. Així ho confessa Pedro Almodóvar a “L'últim somni” (Reservoir Book) una col·lecció de relats curts sobre la qual, tenint en compte el caràcter mediàtic del seu autor, s'ha parlat i escrit molt amb motiu de la seva aparició.

Almodóvar defineix aquest llibre com “el més semblant a una autobiografia fragmentada, incompleta i una mica crítica” i això malgrat reconèixer que mai no ha portat un diari, ni s'ha vist temptat a escriure una autobiografia. I amb tota seguretat té raó. En primer lloc, perquè alguns dels dotze textos inclosos són fortament autobiogràfics; de fet, gairebé notes d?un diari puntual. Així els referits a la mort de la seva mare, la seva amistat amb Chavela Vargas, els seus contactes amb Andy Warhol o la confessió de la seva soledat en un dia de Setmana Santa mentre l'autor roman a casa seva quan tothom se n'ha anat fora i aquest aïllament l'indueix a fer moltes preguntes sobre si mateix i sobre el seu entorn.

Tots els altres són relats de ficció? Doncs bé, en alguna mesura cal dir que sí, encara que no enterament. Hi ha, sens dubte, innombrables referències a la seva experiència en els divertits –i perillosos– anys de la moguda, nombrosos comentaris sobre les seves lectures –Slimani, Vila Matas– i més encara sobre cinema –intèrprets, directors…–. Però si hagués d'apuntar algunes observacions, diria que, en aquests textos d'Almodóvar, en què s'autodefineix com a ateu, batega un substrat evident, omnipresent, de l'univers catòlic en què va néixer, va créixer i es va educar, encara que sigui per deure'l o distanciar-se'n. Alguns dels relats són, amb seguretat des de la més absoluta heterodòxia, arrel clarament religiosa. Així “La redempció”, en què proposa un imaginatiu -i fet i fet tendre- trobo a la presó entre Jesús i Barrabàs amb un final sorprenent; o “La cerimònia del mirall”, en què crea un conte fantàstic sobre la vampirització del superior d'un monestir, amb una versió licàntropa de la imatge del Crucificat. I “La visita”? Bé, encara que aquest relat discorre dins dels murs d'un centre religiós, sembla més reflex de traumes o experiències personals, encara que no cal negar imaginació literària a la descripció de la confessió de l'adolescent protagonista amb un director espiritual transvestit…

En tot cas, espigant les pàgines, és fàcil detectar raonaments i confessions, la més rellevant potser la de la soledat que sent un personatge que, com Almodóvar, ha aconseguit nivells de fama difícilment igualables. “La meva soledat –diu– és el resultat de no haver-me preocupat per ningú excepte per mi mateix. I de mica en mica la gent desapareix”. Tot un examen de consciència seguit de confessió del pecat (no tinc cap dubte, un altre endarreriment de l'educació religiosa rebuda a la seva joventut).

Permeteu-me apuntar algunes complicitats, en aquest cas molt personals, entre Almodóvar i aquest modest comentarista, fruit sens dubte de la nostra coincidència generacional (ell, una mica més jove, però no gaire, que un servidor). Així la que he detectat a “La bella demente”, una visió si no diferent, però sí atrevida, sobre Juana la Loca (la que vam estudiar a l'escola i vam veure a “Bogeria d'amor”, ell en algun cinema de Calçada de Calatrava o de Madrigalejo, i jo al Murillo o Bretó del meu barri de Barcelona) O quan cita el batxillerat elemental i superior, cosa que als adolescents d'ara els ha de sonar a xinès, però que al seu dia van ser importants fites a la nostra carrera de salts escolars. I, en fi, l'obsessió per fer exercici comptat els passos fets diàriament -encara que els facultatius aconsellen molt vivament els qui estem ja en plena “edat d'or”- que comparteixo. Una coda final, única i intranscendent correcció (però que hauria estat un error greu en alguna d'aquells terribles exàmens de revàlida): Sèrbia no és al nord de l'antiga Iugoslàvia…