“Diario de un agente de homicidios”: confessions d'un Mosso d'Esquadra avesat a l'aixecament de cadàvers

La de policia és una professió molt més complexa del que apareix a les pel·lícules, però si a més s'ha pertangut a la Unitat d'Homicidis i Crim organitzat aquesta especialització imprimeix, sens dubte, caràcter indeleble. Aquest ha estat el cas d'Oscar Tarruella, agent dels Mossos d'Esquadra, que va desenvolupar durant molts anys la seva activitat professional a diferents punts del territori català i es va veure enfrontat a la mort amb tota la cruesa. Ha volgut deixar reflex d'aquesta experiència en una obra titulada "Diario de un agente de homicidios" (Plaza i Janés) que no es limita a ser una recopilació de casos particularment significatius en què va haver d'intervenir, sinó que a més constitueix un ampli ventall de dades, reflexions i crues experiències personals.

Tarruella afirma que “per desgràcia, el mal existeix… encara que socialment no hi sol haver un terme mitjà, o bé s'hi creu, o bé es tendeix a justificar-ho, a buscar-li un motiu, una explicació”. I això es manifesta en les maneres molt diferents de produir la mort d'una persona, que pot ser per raons diverses, des del robatori o la gelosia a la venjança, passant pel suïcidi, una conducta preocupant amb al voltant de 4.000 casos a Espanya. Encara que l'autor defuig el sensacionalisme macabre, sí que explica la manera com es desenvolupa una investigació des del mateix moment en què la policia es persona al lloc de cotxes on l'experiència li permet captar l'“olor de mort”. A partir d'aquell moment es realitza una detinguda observació ocular (tractant d'esbrinar l'estat del cos segons l'algor mortis, el rigor mortis i la llivor mortis) es recullen amb perfecta asèpsia tots els objectes i indicis que hi hagués en quaranta metres a la rodona i s'envien per a les anàlisis corresponents, mentre el jutge, que generalment delega al forense, procedeix a l'aixecament del cadàver.

Després ve una feina menys brillant, però molt important perquè “cal plasmar la investigació en un atestat, que és on es juga tot el prestigi. Jutge i fiscal han de rebre el resultat d'una investigació sense cap mena de fissura. No hi ha lloc per a la invenció o la creativitat. La teva experiència i perícia són essencials, però la manera de redactar un atestat marca la diferència”.

Inclou nombroses observacions sobre la manera com es pot conduir un homicida i subratlla que el maltractament animal és un indici de possible criminalitat. Afegeix que els nivells de criminalitat augmenten amb la temperatura perquè “l'efecte del clima sobre el crim és degut a tensions biològiques provocades per xocs climàtics”. I apunta la influència de nombroses patologies com la depressió oculta o “somrient” o el trastorn bipolar. També fa referència a la utilització en la seva tasca investigadora dels famosos «confidents» i, a la noia callant, no eludeix crítiques sobre la manera com alguns cos policials destorben la tasca dels altres o certes autoritats judicials valoren indegudament indicis i deixen casos sense resoldre casos que, segons la seva opinió, estaven força clars. “Existisquen o no indicis de criminalitat tota mort judicial ha de ser minuciosament investigada”.

No falta una evocació nostàlgica sobre l'etapa inicial del cos a què ha pertangut i diu que “no ho vam tenir fàcil, ningú ens va ajudar. Tot eren pals a les rodes. Els polítics tractant de modelar el nostre model policial, que pretenien que s'assemblés a la Policia del Canadà, els magistrats tractant-nos com si fóssim principiants (que ho érem), la ciutadania anomenant-nos Gossos d'Esquadra i els delinqüents rient a la nostra cara” . Afirma que “la majoria dels policies rebutgem les manipulacions i les ingerències polítiques, siguin de l'orientació que siguin. L'únic que ens importa és protegir la ciutadania i vetllar pels seus drets”, mentre evoca el Josep Lluís Trapero més gran que va saber unir el cos policial en circumstàncies greus.

Tarruella fa algunes confidències sobre el propi context personal i familiar. Nascut a Gernika quan el seu pare tenia una indústria de la qual es va haver de desfer per no posar en perill la seva vida en negar-se a ser xantatge per ETA, va viure una situació familiar gens fàcil per convertir-se després en “pare solter” que és “el millor que m'ha passat a la vida”.

I conclou: “diuen que per fer la nostra feina cal estar boig o ser insensible. En canvi, jo penso que és al revés... has de ser una persona molt corda, empàtica i sensible per continuar fent això”.