David Abadías escriu una història dels concilis de l'Església catòlica

Encara ressona en els ambients eclesials el ressò de la celebració de l'últim concili celebrat per l'Església catòlica que, convocat per Joan XXIII, va finalitzar Pau VI i va tenir lloc entre el 1962 i el 1965. Va ser el vint-i-unè dels celebrats en els seus poc més de 2.000 anys d'existència i cadascun marca una fita en la seva evolució doctrinal, organitzativa i disciplinària. El prevere David Abadías els ha estudiat a “Història dels concilis. L'Església a través dels concilis ecumènics” (Sekotia), una obra enciclopèdica d'extraordinari interès, ja que no només constitueix una descripció detallada de cadascuna del desenvolupament i conclusions d'aquestes magnes assemblees, sinó també del context històric en què van tenir lloc per allò que el text principal està enriquit amb nombrosíssimes notes a peu de pàgina que constitueixen, en molts casos, veritables articles sobre temes i qüestions paral·leles, complementària o tangencials.

Abadías subratlla que, segons alguns autors, concilis “universals” pròpiament dits només ho van ser els vuit primers, anomenats també “orientals”, perquè es van celebrar a localitats bizantines i abans de la divisió de l'Església a causa del cisma d'Orient, mentre que la resta més aviat haurien de ser considerats “generals”.

En aquesta primera etapa crida l'atenció que des del primer de Nicea van ser convocats per decret imperial i no pel Papa, encara que el bisbe de Roma solia estar representat i ratificava els acords. Són concilis en què es van debatre qüestions essencials de la fe: es va fixar el símbol del Credo -reafirmant la tercera persona de la Trinitat: l'Esperit Sant- i la data de celebració de la Pasqua, es va tractar de la doble naturalesa de Crist, humana i divina, ho va donar lloc a la separació de certes Esglésies locals (Egipte i Síria) i la condemna de diverses heretgies, es va anar afirmant progressivament el primat romà, es va produir la terrible i de vegades violenta polèmica iconoclasta sobre el valor i culte de les imatges i finalment es va suscitar la discussió sobre el “filioque”, és a dir, sobre si l'Esperit Sant procedeix “del Pare i del Fill” o “del Pare a través del Fill”, una qüestió que sembla fútil però que va ser una de les causes principals del cisma de les Esglésies orientals.

D'altra banda, la coronació de Carlemany pel bisbe de Roma va indignar a Bizanci i va suposar “de facto” un canvi en la relació de dependència de l'Església que a partir de llavors va estar més progressivament vinculada a l'imperi centreeuropeu i tots els concilis que van tenir lloc a partir del segle XII ho van ser a Occident. En aquesta nova etapa van sorgir altres problemes: el de les investidures, la reforma gregoriana, la lluita contra l'heretgia càtara, el suport a les croades per a la recuperació de Terra Santa, la dissolució de l'Ordre del Temple, la definició de l'Encarnació i la Transsubstanciació (a Lateranense IV), els projectes de reunificació de les dues Esglésies -sempre efímers- o l'intent d'evitar els períodes llargs de seu vacant, cosa que passava sovint. També en aquesta etapa es van produir convocatòries d'origen imperial, com la del concili de Constança per Segismundo ia moltes van assistir-hi dignataris civils (Jaime I d'Aragó va estar a Lió II).

Amb el naixement d'Edat Moderna l'Església va haver d'enfrontar-se a la Reforma protestant i ho va fer amb el concili de Trento que es va desenvolupar en tres etapes i va enfrontar un sector més procliu a l'entesa per evitar la ruptura i un altre de més intransigent que creia la fractura irreversible i volia enfortir la identitat pròpia. Tot això per resoldre problemes com el de la justificació per la fe, les Escriptures com a inspiració única o compartida amb el Magisteri i la Tradició i l'adopció de la Vulgata (amb la subsegüent prohibició de la traducció a les llengües locals) Així mateix es van definir els set sagraments, el purgatori, el valor de les indulgències i el culte de sants, imatges i relíquies. Trento va ser “la resposta a la reforma luterana i la realització possible, que no perfecta, del desig de renovació interna de l'Església”.

I, en fi, a l'època contemporània cal registrar els dos últims concilis: el Vaticà I, en què es va debatre sobre el primat pontifici i la infal·libilitat papal (amb la constitució “Pater Aternus”, que va comptar amb notable oposició) tot això sota el primat de Pius IX que havia aprovat el Syllabus contra els “errors de la modernitat” i proclamat el dogma de la Immaculada Concepció. El Vaticà II va ser, en canvi, el concili de la “positivitat”. Es va celebrar amb la participació d'altres Esglésies i va tractar sobre la Revelació divina, l'Església al món, l'ecumenisme, la llibertat religiosa i la col·legialitat episcopal. Va reformar a més la litúrgia -amb la incorporació de les llengües locals-, així com el dret canònic i el catecisme.

A destacar que si bé la majoria del concilis es van celebrar de forma més o menys seguida, ininterrompuda i amb certa rapidesa, n'hi va haver que van trigar anys a concloure's: el de Basilea-Ferrara-Florència, ni més ni menys que catorze. Trento es va desenvolupar en diverses etapes. És clar que el cas més anòmal va ser el del Vaticà I, que va suspendre les sessions a conseqüència de l'ocupació de Roma per les tropes italianes, amb la desaparició dels Estats Pontificis, i no va ser clausurat formalment fins a la celebració del Vaticà II el 1962.