María Asunción Mateo passa revista a “La meva vida amb Alberti”

“Rafael, m'has deixat massa sola amb massa records, amb massa dies i nits compartits, amb massa amor encara al meu interior per oferir-te i poder enfrontar-me a la vida sense tu. Sé que mai no haguessis imaginat que la nostra separació definitiva em resultaria tan dura, tant que en sento pudor es llegeixi”. Així s'expressa Maria Asunción Mateo en una de les pàgines de “La meva vida amb Alberti. Per a alguna cosa vas arribar, Altair” (Berenice) un llibre en què l'última dona amb què va compartir la seva vida el poeta gadità recorda la convivència que van mantenir, plena de moments de satisfacció, encara que no per això exempta de disgustos. Que no pas en la relació de parella, sinó per culpa de l'entorn que envoltava l'autor il·lustre.

En efecte, Mateo recorda que “era evident que la meva arribada a la vida d'Alberti va ser similar a la d'una bomba de rellotgeria encoberta de força dissimulació, un artefacte que podia esclatar si no es desactivava a temps i no es posava remei. Suposava un perill per al seu entorn, era una advenediza, probablement sense escrúpols, com les desinhibides muses amigues que ells asseien molt a prop de Rafael en algun sopar de vats, gaudint somrients a l'uníson en comprovar com encara se li alegraven els ulls amb la companyia femenina ”. En aquest ordre de coses, el llibre que ens ocupa constitueix un ajustament de comptes amb persones dels cercles propers a Alberti que exercien influència sobre ell.

“Pel que estic descobrint en quantitat de documents, converses, declaracions dels seus coneguts a la premsa i altres, sembla que Rafael sempre va estar mediatitzat per algú o alguns que el separaven d'una persona o grup concret en un continu des d'apropiar-se'n , de la seva amistat, del seu prestigi”. Un fet que qualifica com el “mal de Alberti”, és a dir “el segrest continuat del seu cos i ànima (que) semblava imparable amb cada ens nou que el seu creuava en la seva atrafegada vida” el que permet col·legir una certa incapacitat del poeta per resistir influències alienes, de la mateixa manera que María Asunción posa en relleu la manca d'ordre i el desistiment de funcions, de vegades contractuals o econòmiques, en persones que no sempre van merèixer la seva confiança.

I encara que en molts casos cita personatges sense expressar el seu nom (el que obria i tancava finestres, el secretari de l'Alberti o la núvia catalana “que es va apropiar de la casa d'Alberto a Roma”), en altres no dubta a fer-ho, com quan es refereix al poeta Benjamí Prado Rodríguez. Són els “vídus emèrits” de la literatura espanyola, (aquells) “una de les debilitats i dedicacions dels quals és denigrar i intentar suplantar i fer la vida impossible a les poques vídues d'homes cèlebres que van quedant”.

I és que amb 42 anys de diferència “el cert és que quan vaig arribar a la seva vida em vaig convertir en una valuosa peça indispensable al gran puzle de la seva història. I vaig haver de pagar els plats trencats d'enfrontaments anteriors de qualsevol classe -familiars, amorosos, polítics, literaris…- amb què no tenia absolutament res a veure i en alguns perquè encara no havia nascut”.

Però draps bruts a banda, les memòries de la professora valenciana són també un interessant relat de com va conèixer el poeta, de la manera en uns contactes casuals i esporàdics es van transformar en una relació permanent i al final -després de la mort de María Teresa León, la seua anterior esposa- en un matrimoni que, pel que relata, estar pletòric de satisfaccions entre els dos cònjuges.

Aquesta intimitat li va permetre conèixer a fons la personalitat de la parella. “El tarannà de Rafael -diu- podia oscil·lar entre la impaciència si hi havia un viatge pendent o alguna cosa urgent per solucionar que el preocupés i una serenitat admirable si escrivia o se sentia lliure de compromisos, però sobretot quan dibuixava amb gest complaent, abstret, amb la mateixa dedicació, entrega i delicadesa d´un orfebre de miniatures o d´un monjo medieval”. I revela aspectes íntims com el que “Rafael no era ateu”, cosa que no va excloure que en la seva obra poètica critiqués l'Església pel seu suport a Franco;o recorda la seva admiració que la reina Sofia, a qui va dedicar un poema.

Mateo, a qui Alberti va batejar amb l'àlies d'Altair, conclou confessant: “Rafael, si alguna cosa pot temperar el meu dolor per haver-te perdut és la satisfacció personal que suposa no haver renunciat a consolidar el nostre amor, haver perseverat, mantingut ferm, davant de tots els obstacles que es presentaven, haver deixat enrere els prejudicis, els comentaris, desentendre'm del que s'ha establert, del que és convenient, del que és raonable i haver-me lliurat a tu per sempre amb el fervor que ho vaig fer”.