El premi Nóbel Le Clézio es pregunta sobre si mateix a “Identitat nòmada”

Jean-Marie Gustave Le Clézio, més conegut com a JMG Le Clézio, és un dels escriptors consagrats com a immortal per l'Acadèmia Sueca que li va atorgar el premi Nobel el 2008. Nascut a la Costa Blava, és fill de mare francesa i pare anglès, el que li confereix la condició de súbdit franco-britànic, però Amb un itinerari personal el va portar a arrelar-se a Maurici i més tard a contraure matrimoni amb una sahrauí, cosa que li ha conferit una personalitat polièdrica Medita sobre ella i reflecteix les seves contradiccions en una obra sens dubte menor titulada “Identitat nòmada” (Lumen) en què confessa: “A mi em podria aplicar l'expressió identitat híbrida, encara que sigui una expressió que em sona a motor de cotxe. Sóc un compost de diverses identitats”. Una situació que li va generar paradoxes xocolates, com quan es va enfrontar a l'obligació de fer el servei militar i optar per complir-lo a la Gran Bretanya -que no el va acceptar- o França, país que va estar a punt d'enviar-lo a la guerra d'Algèria.

Sense renunciar al seu origen nizardo -en realitat va néixer a la Costa Blava sota Vichy-, Le Clézio diu que se sent partícip de l'univers africà que lliga d'alguna manera amb el món literari. “No viatjo per escriure el que escric, sinó que escric el que viatjo” afirma, utilitzant un joc de paraules que més aviat sembla un retrucament. Això li porta valorar les literatures contemporànies, les que es van escriure durant la guerra, les anomenades “compromeses” i el noveau roman , en alguns dels autors del qual adverteix no obstant contradiccions personals, com en els casos de Sartre o de Camus, teòricament anticolonialistes però irremeiablement condicionats per la seva pertinença a una potència colonial. Per això opine que la literatura compromesa més conseqüent és la produïda pels escriptors africans.

Le Clézio, que adjectiva la seva dona com a "saharaui" i no com a "marroquí", s'enreda no obstant en una tàcita acceptació de la marroquinització del Sàhara Occidental i considera com a part d'aquella nacionalitat l'estirp Arosien, que és l'originària de parella. De la mateixa manera que Smara no és, malgrat la seva opinió, una ciutat marroquina, sinó sahrauí, encara que el Marroc fa mig segle que la ocupi il·legalment. I per descomptat el seu connacional Camile Douls no va poder estar en aquesta població el 1888 per la senzilla raó d'encara no l'havia fundat el txé Ma l'Ainin. Tot això ens porta a col·legir que “Identitat nòmada” és, a més de breu, un text una mica deslavassat i escrit precipitadament. Dit sigui amb perdó del premi Nobel.