A Gaza “la pau és l'estona que discorre entre dues guerres” (Ayesterán)

El periodista Mikel Ayesterán explica en “Històries de Gaza” la tràgica resistència d'un poble expulsat de la seva pròpia terra

|
Libros.Historias de Gaza. La vida entre guerras

 

Mikel Ayestarán no és un periodista qualsevol, sinó un professional capaç de renunciar a la còmoda seguretat de la feina a redacció per embolicar-se la manta al cap i anar a informar in situ i com a freelance del que passa a l’Orient Mitjà, on “la pau és l’estona que transcorre entre dues guerres”. En companyia de la seva dona i fills i a cavall entre Jerusalem i Istanbul, ha conegut de primera mà el drama que ocorre diàriament i que ara mateix té la seva pitjor expressió a la franja que separa Israel d’Egipte. Ho explica amb tota cruesa a “Històries de Gaza. La vida entre guerres” (Península), un testimoni colpidor de la catàstrofe humanitària els contorns de la qual ens ajuda a comprendre millor.

Tot va començar fa més de tres quarts de segle. La història negra entre israelians i palestins arrenca llunyàment amb la Declaració Balfour del novembre de 1917 i, de forma immediata, el 19 de novembre de 1947, quan l’Assemblea General de l’ONU va aprovar la resolució 181, que recollia el pla de partició de Palestina. Es va iniciar llavors una contesa sòrdida i ininterrompuda entre un poble desposseït de la seva pròpia terra i un altre que intenta assentar-s’hi i anar guanyant territori. Aquest enfrontament, tot i que es desenvolupa per diversos punts de la geografia de l’Orient Mitjà, arriba ara mateix al màxim clímax a Gaza. “Ocupa els titulars quan esclata la violència i desapareix quan arriba l’alto el foc. Les pauses solen ser un parèntesi fins al següent esclat... també queda en suspens quan succeeixen esdeveniments com les guerres entre Israel i Síria, els xocs entre Israel i Hezbol·là al Líban, la primavera àrab que va sacsejar la regió, l’establiment del califat islàmic en part de l’Iraq i Síria o la invasió russa d’Ucraïna. Però quan Gaza rugeix, tot el demés calla”.

Ayestarán descriu amb gran vivor la difícil lluita dels palestins, i en particular dels gazatins, per la seva supervivència. El seu amic Kayed, que li fa de guia pels racons humans de la franja, li explica que els del nord i de la ciutat de Gaza són “gent dura i lluitadora”, mentre que a Zeitun són famosos per la seva garreperia i per ser racistes amb els refugiats; a Al Shati, pescadors, antics traficants i amb “molta mala llet”; a Nuseirat i Al-Balah, agricultors; a Jan Yunis, en part urbanites i en part pagesos, però no racistes; i a Rafah, contrabandistes, quan no col·laboracionistes. Un calidoscopi complex en un espai territorial extremadament petit.

L’ininterromput expansionisme israelià ha provocat guerres i reaccions violentes, com les reiterades intifades i l’atac terrorista de fa un parell d’anys. El panorama que pateix una població que no veu cap sortida a la seva situació produeix efectes desastrosos i empeny els més joves a implicar-se amb Hamàs des de la infantesa. “Un membre essencial del grup que fa el jurament ha interioritzat la doctrina fonamental del grup: la victòria o el paradís. Qui fa un pas enrere acaba a l’infern”. Amb un resultat esfereïdor: en els nou primers mesos d’aquesta darrera guerra es van registrar entre 55.298 i 72.525 morts. “El que veig des del 7 d’octubre —diu— és que no hi ha línies vermelles de cap tipus... tot és objectiu militar”. Per cert, amb efectes incomparables als dos costats de la tanca, de manera que “qualsevol intent d’igualar els dos bàndols suposa una manipulació d’un conflicte totalment desproporcionat”.

En aquest context, desenvolupen la seva feina periodistes que intenten superar infinites traves (la desconfiança i les precaucions dels gazatins, i les dificultats imposades per les autoritats israelianes, que han convertit la guerra en “espectacle, en passatemps per a una població que no sap què és viure en pau”). En aquest sentit, acusa Israel de dificultar la tasca dels professionals de la informació, ja sigui bloquejant l’accés a la premsa internacional, fent que només puguin veure la guerra des de lluny o assassinant els treballadors dels mitjans locals. I tot plegat per una glòria efímera: “com a freelance, vals el que val la teva última cobertura”.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




He leído y acepto la política de privacidad

No está permitido verter comentarios contrarios a la ley o injuriantes. Nos reservamos el derecho a eliminar los comentarios que consideremos fuera de tema.
ARA A LA PORTADA
ECONOMÍA