“Sahrauís, cubarauis i guayetes”: com va influir el hasanía en l'espanyol del Sàhara Occidental

Tot procés colonial suposa un ampli ventall d’interaccions entre la potència colonial i el poble colonitzat. Algunes de les més duradores i positives són de caràcter cultural i, molt especialment, les referides a la llengua del colonitzador, que acaba sent assumida amb naturalitat per les societats locals, en alguns casos actuant fins i tot com a element de cohesió i/o de diferenciació respecte dels seus veïns.

La presència espanyola al Sàhara Occidental va configurar una societat que va assumir la llengua espanyola com a segona llengua i, encara més, com un valuós element de la seva pròpia identitat nacional que li permet distingir-se de tots els països veïns d’expressió francòfona. Fins al punt que l’escriptor sahrauí Bahia Mahmud Awah ha arribat a dir que “la llengua espanyola va ser la millor herència que ens va deixar la colonització”.

D’altra banda, la convivència secular de l’espanyol i l’hassanía, que és la variant de l’àrab pròpia del País Bidan (Sàhara Occidental, Mauritània, sud del Marroc, oest d’Algèria, nord de Mali), ha produït, a més, un altre fenomen, no menys curiós per freqüent, que és la interacció entre ambdues llengües, que s’han anat prestant termes i creant un vocabulari peculiar fruit d’una transliteració continuada i espontània. N’hi ha prou amb recordar dos exemples paradigmàtics: sahrauí i jaima. En el primer cas, el gentilici espanyol del Sàhara és saharià, però ha acabat imposant-se sahrauí, que és un terme d’origen àrab. El mateix passa amb jaima, que en espanyol és "tienda de campaña", però ningú utilitza aquest terme per referir-se a l’habitacle propi dels habitants del desert. La implantació d’aquests mots ha estat tan intensa que ambdós van ser ja incorporats al Diccionari de la RAE.

Però existeixen molts altres termes que han assolit una utilització tan generalitzada que és fàcil detectar-los en nombroses obres produïdes tant per autors espanyols com sahrauís. També n’hi ha d’origen incert, desconegut o fruit de l’argot colonial, però tots ells són emprats amb assiduïtat en la parla comuna i en la seva expressió literària. L’assaig en qüestió recull fins a un centenar dels d’ús més estès, analitzant-ne l’origen i el/s significat/s, i avalant la seva implantació real amb nombroses cites literàries.

Amb això es vol conservar un lèxic peculiar tal com és utilitzat a l’Àfrica Occidental i, més concretament, en l’únic país àrab de cultura hispanòfona, el Sàhara Occidental, una realitat fecunda que enriqueix la llengua comuna i compartida per més de 500 milions de persones.

Tot això ha estat estudiat per Pablo-Ignacio de Dalmases, amb la col·laboració del Dr. Larosi Haidar, a l’obra “Sahrauís, cubarauis i guayetes. Arabismes, neologismes i curiositats de la llengua espanyola al Sàhara Occidental” (Carena).