“Serena Vergano. Images and words”, un llibre de la musa de la Barcelona dels 60

Es recorda molt, i amb raó, la Barcelona olímpica, que va marcar una transformació física profunda del paisatge urbà, però la ciutat comtal va viure abans una altra dècada prodigiosa que va canviar el tarannà espiritual, social i humà dels barcelonins. Va ser la dècada dels seixanta, quan a les postrimeries del franquisme la ciutat comtal es va erigir per mèrits propis com una avançada en el conjunt de la vida espanyola. Ampliant, potser forçant, les estructures mentals d’un país encara molt condicionat per rèdits històrics i per limitacions polítiques, es van començar a degustar aires de llibertat no només en les formes, sinó també en el pensament.

Van ser els anys en què es van establir alguns dels principals escriptors de la literatura hispànica pels quals apostaven editors emprenedors, sorgien propostes teatrals novedoses, s’inauguraven Bocaccio i el Drugstore del passeig de Gràcia, bullia d’activitat el carrer Tuset, feia els seus primers passos la “nova cançó”, els cabarets funcionaven fins a les tantes de la matinada, un es podia topar amb Salvador Dalí passejant amb Amanda Lear per les Rambles en el quitrí del senyor Bofarull, mentre Tete Montoliu triomfava al Jamboree, Gràcia Imperio escandalitzava a l’Apolo, Mary Mistral i Johnson feien bogeries a El Molino i mademoiselle Josephine –la primera transvestida que va trepitjar terra patriota com a tal– sorprenia a Barcelona de nit (coses gairebé totes elles impensables a la Madrid d’aquelles calendes).

Una ciutat amb profundes arrels cinematogràfiques que, mentre contemplava estupefacta l’incendi dels estudis Orfea, veia com emergia una nova generació de directors, com Vicente Aranda, Jacinto Esteva, Joaquím Jordà, Carlos Durán, José María Nunes, Ricardo Bofill, Jorge Grau, Pere Portabella, Jaime Camino, Lorenzo Soler i Gonzalo Suárez, Román Gubern o Juan Amorós. Va ser l’anomenada “escola de Barcelona”.

En aquest ambient d’imaginació desbordada i creativitat il·limitada, quan Itàlia constituïa tot un referent ple de suggerents propostes, va arribar Serena Vergano, que va ser la musa d’aquesta nova experiència cinematogràfica i va protagonitzar diverses pel·lícules que han passat a les cinematèques. Després es va casar amb Ricardo Bofill i, durant anys, sense abandonar del tot l’activitat artística, va viure una existència més discreta i recollida de la qual ha emergit de nou fa poc al teatre Akadèmia per recordar-nos a la gran actriu que mai ha deixat de ser.

El cas és que el seu últim protagonisme no ha estat fruit d’una nova interpretació dramàtica, sinó com a autora d’un llibre titulat “Serena Vergano. Images and words” (Skira), en què recull algunes de les més belles i significatives fotos preses al llarg d’una vida tant a Espanya, la seva segona pàtria, com a Algèria, Turquia, Níger, Mauritània o Afganistan. Paisatges, detalls, moments i, sobretot, molta figura humana, tot això acompanyat d’alguns apunts i comentaris. Serena descobreix en la imatge dels rostres i en les actituds el secret que s’amaga darrere dels seus personatges. Una obra d’extraordinària bellesa estètica i de profund significat humà que revela la sensibilitat i la espiritualitat de la seva autora.