Alberto Maestre publica la primera guia turística de Timor Oriental

Encara queden en aquest món cada cop més globalitzat alguns racons capaços de sorprendre el visitant, com és el cas de Timor Oriental, una jove república -que va obtenir la independència el 2002- que conserva una forta herència portuguesa, país del qual va ser colònia primer i província d'ultramar després fins a la Revolució dels Clavells.

Tal com explica Alberto Maestre en el seu llibre "Timor Oriental. Petites recomanacions per al viatger intrèpid", el seu paisatge és paradisíac i l'hospitalitat i simpatia de la seva gent amaguen, però, una història dramàtica en què els timorenses van haver de suportar al segle XX, a més de successives invasions, dues terribles massacres: la cometuda pels japonesos el 1942 en ocasió de la Segona Guerra Mundial i la provocada pels indonesis que, després de la sortida dels portuguesos, van invadir Timor durant gairebé tres dècades -la massacre de Santa Cruz el 1991-, amb la pèrdua d'una gran part de la seva població.

Afortunadament, tot això ha quedat en les pàgines de la història i actualment Timor Oriental és un país tranquil que ofereix allò que la majoria de destinacions turístiques han perdut: l'autenticitat d'unes formes de vida tradicionals unides a la comoditat d'una infraestructura, si no excessiva, sí des de llavors suficient. Això és el que percep el viatger des de la seva arribada a l'aeroport de Dili, la capital, que és la porta d'entrada habitual al país i la qual “la primera impressió al descendir de l'avió és la d'haver arribat a una petita estació d'autobusos d'algun poble”; i la segona, la presència a la pròpia terminal... d'una imatge de la Immaculada Concepció, expressió de la profunda religiositat de la població local. De la mateixa manera, el viatger descobrirà quan arribi a la ciutat un gegantesc Crist Redemptor a la península de Fatucama i, ja als seus carrers, la catedral de la Immaculada Concepció.

L'aspecte de Dili és tranquil i no és estrany trobar galls i gallines pels carrers que deambulen entre els passejants que poden utilitzar diversos mitjans de transport, entre altres els simpàtics microlets o petits autobusos urbans.

El país disposa de platges immenses i pràcticament deshabitades -l'autor ens va explicar com va poder banyar-se en plena soledat en una d'elles-, poblacions com Maubisse o Balibó, l'illa d'Atauro -a la qual es pot arribar en ferry- on els passatgers comparteixen l'espai amb porcs i cabres-, o l'enclavament d'Oecusse inserit a la part occidental indonèsia de l'illa -primer punt al qual van arribar els portuguesos al segle XVI-, així com espais naturals, com la zona de "les tres aigües" del llac Tasi Tolu, el parc nacional Nino Konis Santana o les muntanyes de Ramelau on s'amaga la població d'Esmera on es produeix un excel·lent cafè.

Ah! I dues curiositats: no disposa de moneda local, per la qual cosa n'hi ha prou amb portar dòlars, i es condueix per l'esquerra.

Aquesta petita guia constitueix tota una temptació per al viatger intrèpid o curiós que, això sí, haurà de fer per arribar a Timor Oriental un viatge peripèlic aeri amb escales a Austràlia o Singapur.