“El desván de las musas dormidas”, una obra representativa de la “literatura de la terra i dels sentiments”

Hi ha descobriments personals que deixen petjada, com el que Hi ha descobriments personals que deixen empremta, com el que va viure un nen anomenat Fulgencio Argüelles quan tenia nou anys. “Vivíem en una casa rural d’Astúries –m’explica, ara ja adult i escriptor reconegut– envoltats de prats i vaques. En una ocasió, la meva mare em va enviar a les golfes a buscar un sedàs i vaig aprofitar per tafanejar entre totes les coses inútils que s’hi havien anat acumulant. Per la meva sorpresa, vaig descobrir l’existència d’un rotlle que, un cop desplegat, em va revelar trenta-dos diplomes del meu pare amb les matrícules d’honor que havia obtingut en tota mena d’assignatures. Resulta que va estar estudiant durant onze anys al seminari amb una promoció en què es van ordenar cinquanta dels seus companys. Però va haver d’abandonar a causa d’uns mals de cap que li provocaven reaccions doloroses i els metges li van recomanar que evités l’activitat intel·lectual. I aleshores es va posar a treballar a la mina”. Segons Argüelles, el seu pare “va ser un home equivocat, amb una gran cultura i intensa vida social, però alhora un home trist que va haver de viure una vida que no era la que havia somiat”.

Aquests records han servit de base perquè el nostre interlocutor els entrellacés amb la imaginació, i així va néixer El desván de las musas dormidas (Acantilado), que no és una biografia del seu progenitor, tot i que conté moltes dades que “es deformen per transformar-se en una novel·la que reuneix memòria i imaginació i que ha requerit un procés llarg i pausat fins que vaig decidir posar-m’hi, intentant que la ficció no em fes perdre el pols”. I afegeix: “Vaig voler recrear la mirada ingènua del nen i l’atmosfera d’un temps passat, la dècada dels anys seixanta i principis dels setanta, quan encara era perceptible que hi havia coses de les quals no es podia parlar i quan l’agent que portava les notícies i novetats als pobles era el viatjant de comerç, mentre es creaven colònies fabrils –en el cas del Principat, lligades a la mineria– que van servir per arrencar la població rural del seu entorn natural. Aquest món tenia un context molt peculiar a la meva terra perquè Astúries va rebre una immigració important procedent del sud peninsular, mentre paral·lelament molts asturians emigraven a Europa. Recordo que el meu pare deia en aquest sentit que «tothom està fugint»”.

Argüelles va recuperar llibretes, dubtes, somnis i, sobretot, paraules, perquè és molt conscient de la responsabilitat de l’escriptor d’utilitzar la immensa riquesa lèxica de la nostra llengua. “Sembla mentida, però vivim temps de greu empobriment lingüístic. Si fa vint o trenta anys l’espanyol mitjà manejava uns 1.500 vocables, ara no arriba als 900. D’aquí la responsabilitat que tenim els autors de tractar de salvaguardar aquesta varietat en la nostra obra. I per fer-ho –encara més difícil– el seu proper projecte, que tindrà com a personatge central Alfons II el Cast, monarca a cavall dels segles VIII i IX, l’obligarà a manejar alguns termes d’aquella època en què estaven naixent les llengües romàniques. Entre elles, el castellà, però també l’asturià, que reivindica en la seva singularitat, considera inadequadament adjectivat com a “bable” i va ser la seva forma natural d’expressió durant la infància.

De moment, Fulgencio Argüelles ens convida a gaudir de El desván de las musas dormidas, que defineix com una “novel·la emotiva, pròpia de la literatura de la terra i dels sentiments, que es basa en les arrels i que no defuig la incitació al plor”. Perquè “el plaer de plorar produeix més satisfacció que l’alegria i la riallada”.