L'escriptora marroquina Salma el Moumni debuta exitosament amb “Adéu, Tànger”

Viure a cavall entre dos universos culturals és tot un repte que no resulta fàcil de pair. Però si a això s’hi afegeixen circumstàncies personals de caràcter familiar i d’ordre íntim que afecten la mateixa identitat sexual de la persona, la situació esdevé molt més complexa. Una miríada d’elements que conflueixen en l’Alia, la protagonista de “Adéu, Tànger” (Sextopiso), novel·la que constitueix el reeixit debut literari de l’escriptora marroquina Salma el Moumni, ja que li ha valgut el premi France Culture des étudiants el 2023 i fins i tot classificar-se com a finalista del premi Médicis.

Potser amb elements no exempts de ramalassos autobiogràfics —quina novel·la no en té, encara que sigui molt subliminalment— la protagonista és una jove que es debat per la dicotomia produïda a causa de la seva pertinença a dues cultures. Educada en el context d’un sistema educatiu francès, el seu univers cultural es mou entre Molière, Jacques Brel i Feiruz i, per tant, en la dificultat, si no la impossibilitat, d’intentar compaginar-los. El mateix que ha de fer en l’ordre de les seves relacions personals i familiars, amb un pare que és l’única persona que li fa por i de la qual se sent propera i distant alhora perquè “sempre ha mantingut el control, sempre ha defugit l’efusivitat”, fins al punt que mai no l’ha vist besar la seva mare ni tan sols donar-li la mà. No és estrany que en certa ocasió la seva progenitora li aconsellés: “no et casis mai amb un àrab”.

Però l’Alia també s’ha d’enfrontar a altres contradiccions a causa de la seva pròpia sexualitat. Incerta i propera a la bisexualitat. Que busca el cos del seu company Quentin, però se sent pròxima a la alliberada Safía, que es debat en la fantasia d’haver volgut ser noi, de confessar-se a si mateixa que odia el seu propi cos quan la seva mare la porta al hammam i que pensa que el seu problema és el d’una veritable dissociació corporal. Potser són aquestes circumstàncies les que la porten a caure en el parany d’haver-se deixat fer unes fotos eròtiques que ràpidament es difonen per les xarxes marcant-la de per vida en una societat tradicional i hipòcrita com la marroquina. “Des de llavors han canviat moltes coses. Vas acabar marxant per defugir l’escàndol (per a la deshonra ja era massa tard), et vas mudar a Lió, vas intentar ser una altra persona. La ira va perdurar tal qual, et vas parapetar en ella i vas odiar el teu cos perquè en Quentin —el seu primer xicot, francès— l’havia embrutit a través de les seves paraules, els seus insults, les seves fantasies, els seus falsos elogis a través de la seva venjança atroz.”

“La teva vida a França es resumeix en intentar no semblar àrab alhora que et desmarques… l’única forma en què es manifesta és en la pell… ja no eres marroquina, sinó de la perifèria.” Li resulta impossible superar la condició de beurette, de francesa de família magrebina, “desfasada entre l’aquí i l’allà, que mai no arriben a fusionar-se del tot”, fins al punt de convèncer-se que “no pots continuar vivint a l’interstici entre aquests dos mons.” Una terrible disfunció que pot provocar el desig de recuperar els paisatges i la gent de la infància quan ja alguns han mort o desaparegut i d’altres, com l’Iliàs, el seu altre amor, ja tenen la seva pròpia dona.

Adéu, Tànger és una introspecció vívida en la intimitat d’una vida turmentada que busca l’alliberament en l’escriptura: “Vas recopilar i apuntar tots aquells records en una llibreta, però conservar-la et fa tanta por com les fotos. M’atreveixo a donar una explicació: quan s’ha traït, escriure és l’últim recurs. Vius l’escriptura com una infidelitat. Per aquesta raó, la teva vida a Lió et va calmar, per trista que fos: allà no eres més que un nom de pila. Només eres tu, amputada del teu arbre genealògic, que tothom desconeixia… A partir d’ara, el teu nom i el teu cognom serien inseparables. Tanmateix, per a tothom seguirà sent invisible una part de la vida de l’Alia, la que vas passar al camp, al teu país, al costat d’una família de la qual avui ignores tot.”