“Al so de la utopia”: la persecució estalinista de compositors i intèrprets a l'URSS

El règim de terror que va imposar Stalin a l’antiga Unió Soviètica no té parangó en la història de les dictadures. Durant el seu llarg període com a figura clau en la política del desaparegut país, totes les formes d’expressió no només estaven sotmeses a una estricta vigilància, sinó també subordinades a complir la seva funció com a eina política al servei del règim comunista. La música no en va ser una excepció i, si bé el nombre de víctimes va ser menor que en altres àmbits, com per exemple en la literatura, no per això va sortir indemne de la bogeria persecutòria del dictador georgià, tal com explica Michel Krielaars a “Al son de la utopía. Los músicos en el tiempo de Stalin” (Galaxia Gutenberg). L’autor afirma rotundament que “la vida musical en aquell país desaparegut era d’un nivell sense precedents”, cosa que es traduïa en el seu amor insaciable d’un públic nombrós, entusiasta i entès, entre el qual caldria comptar el mateix Stalin, tot i que el dirigent preferia la música lleugera per damunt de qualsevol altra.

De l’estudi detallat de les principals figures se’n dedueixen diverses pautes sobre allò que va passar entre el 1932 i la mort del dictador, el deliri persecutori del qual va causar en total uns quinze milions de víctimes. Pel que fa a l’àmbit concret de la música, i des del punt de vista professional, Krielaars subratlla que “la música anava dirigida, en primer lloc, als treballadors de les fàbriques i als camperols del camp, que ajudaven a construir la societat socialista. Les composicions es consideraven incentius laborals susceptibles d’augmentar la producció”. Hi va haver una clara predilecció per músiques fàcilment taral·lejables, però en qualsevol cas, els compositors havien de respectar escrupolosament les “orientacions” que emanaven del Comitè Central del Partit Comunista, que l’any 1949 va condemnar severament el “formalisme”.

A això cal afegir altres condicionaments restrictius de caràcter personal: orígens burgesos, la condició de jueu, els lligams familiars o d’amistat amb emigrats o persones estrangeres i, finalment, l’homosexualitat —un fet curiós tenint en compte que moltes celebritats masculines ho eren (inclòs el cap del NKVD, el sanguinari Nikolai Iézhov). Qualsevol desviació de la línia marcada pel Partit podia suposar, en el millor dels casos, l’ostracisme i, a partir d’aquí, la deportació, l’empresonament en algun gulag de Sibèria o la mort física, a més de la mort social (amb el consegüent esborrament de qualsevol referència a l’enciclopèdia soviètica).

El resultat va ser “la canonització del burgès i del corrent en la música soviètica, (perquè) es podia interpretar o representar qualsevol obra musical sempre que fos fàcil de taral·lejar i que sonés com havia de sonar, cosa que va suposar la sentència de mort contra tota creativitat musical”.