“El boig de Déu a la fi del món”: el viatge de Javier Cercas a Mongòlia amb el papa Francesc

Del 31 d’agost al 4 de setembre de 2023, el papa Francesc va realitzar un viatge a Mongòlia, un país on resideix una de les comunitats més reduïdes de fidels catòlics, aproximadament unes 1.500 persones. Amb el seguici habitual de periodistes, hi va haver un participant especial que no ho era formalment, però sí escriptor: l’extremeny Javier Cercas, manifestament ateu des de la lectura de la novel·la San Manuel Bueno d’Unamuno, però a qui la Santa Seu va convidar amb l’única condició que escrivís un llibre sobre la seva experiència. El boig de Déu a la fi del món (Random House) és l’expressió del compliment d’aquest compromís.

La salut ja llavors precària d’un papa octogenari va acabar amb la seva vida fa uns mesos, i per tant llegim el text de Cercas quan Francesc ja ha passat a formar part de la història de l’Església catòlica, fet que no suposa cap desavantatge per al lector sinó, ben al contrari, una excel·lent oportunitat per analitzar la personalitat d’un dels pontífexs més atípics que han ocupat la cadira de Sant Pere en els darrers temps. I això per diverses raons que Cercas detecta bé a través de les converses que va mantenir amb cardenals, responsables de dicasteris i alts dignataris, així com amb clergues comuns, religioses, laics vinculats o no al Vaticà, i també amb altres periodistes.

“El seu papat ha estat el papat del discerniment com a eina de coneixement per a tota l’Església, com a eina per conèixer la voluntat de Déu”, li diu un dels seus interlocutors, mentre que d’altres en ressalten la condició de “papa de la misericòrdia”, partidari d’una Església sinodal i missionera, gens clerical, obert al diàleg interreligiós com a conseqüència del seu convenciment que tots els camins condueixen al mateix Déu. Va ser, d’altra banda, “sobretot un líder religiós, però la seva dimensió espiritual ha quedat eclipsada als mitjans per la seva dimensió política”, fet que li va valer no poques crítiques de certs sectors conservadors que el van titllar de peronista, quan no fins i tot d’heretge en potència.

Cercas confessa que Bergoglio era un home “polièdric, esquiu, múltiple”, descrit pels seus contemporanis argentins com una persona amb gran vocació de poder, gran intel·ligència política, però també personalista, dur, superb, autoritari, divisori, sinuós, manipulador i intimidant, però alhora introvertit, melancòlic i una mica turmentat i, sobretot, un religiós bolcat a atendre els pobres. Això el porta a preguntar-se: un papa de dretes o d’esquerres? “En realitat, si calgués definir-lo en una sola frase, el més just seria dir que és un radical de l’Evangeli que dona una prioritat absoluta als pobres” i que es va caracteritzar per viure el seu pontificat amb la màxima austeritat.

Cercas, l’“ateu redimit, impi persistent, que no creu en Déu, ni en la resurrecció de la carn, ni en la vida eterna”, va acceptar participar en aquesta visita papal “a la fi del món” (un país que arriba als 40 graus sota zero a l’hivern) amb la condició de poder parlar amb Francesc per preguntar-li precisament sobre aquests dos dogmes fonamentals de l’Església, propòsit que, a jutjar pel que explica, va resultar pràcticament inviable (només va poder intercanviar unes paraules amb ell durant el vol d’anada). Però va tenir, en canvi, l’oportunitat d’entendre que el seu viatge anava més enllà de Mongòlia, ja que implicava, de manera subliminal, un gest simbòlic cap a la Xina.

Tot plegat el condueix a plantejar-se: “Qui és realment Bergoglio? Em pregunto si Francesc i Bergoglio són la mateixa persona, o si Francesc és simplement un personatge interpretat per Bergoglio com un actor que interpreta un paper que s’amaga rere el personatge. Em pregunto qui és la persona que s’amaga darrere del personatge, el rostre que s’oculta sota la màscara. Em pregunto qui és el Bergoglio autèntic, quin és el secret que amaga el papa Francesc, si és que amaga cap secret”.