Xavier Moret describe la Islandia profunda que conoció (“Islandia, la isla secreta”)

Que un escriptor busqui un lloc adequat i tranquil per escriure un llibre és una cosa habitual. Però que, per escriure sobre Zanzíbar, decideixi recloure’s a Islàndia sembla força menys freqüent. Però és exactament el que va fer el periodista i viatger empedreït Xavier Moret fa uns anys, cosa que li va permetre, a més de redactar l’obra que tenia entre mans, documentar-se adequadament per escriure un altre llibre sobre aquest país llunyà, inhòspit i, alhora, fascinant: Islàndia, l’illa secreta (Península). Ara l’ha reeditat afegint-hi notes al text original per actualitzar-lo, ja que molts paisatges han anat canviant a causa del desenvolupament urbà i de la invasió turística.

Amb nombrosos amics islandesos, Moret va gaudir del privilegi de conèixer a fons les peculiaritats d’una societat que va viure aïllada fins fa ben poc. Recorda que no són gens puntuals –els víkings no tenien rellotges–, ignoren les prediccions meteorològiques –perquè el temps és extraordinàriament voluble i canviant–, i són rigorosament respectuosos amb la propietat aliena –ningú roba–, potser perquè tothom es coneix i és habitual saludar-se pel carrer.

A més, les dones tenen un alt nivell d’alliberament: no és gens estrany que la iniciativa per anar a ballar la prengui la dona. Per contra, demostren un racisme latent: quan van signar un acord militar amb els Estats Units, van imposar la condició que no hi anessin soldats negres. D’altra banda, són bevedors compulsius –“beuen com si tinguessin por de desprendre’s dels dimonis que els turmenten”– i molt supersticiosos. El 55 % dels islandesos creu en els elfs, éssers ocults, i un 15 % afirma haver-los vist, així com també creuen en els trolls, “criatures gegantines, terribles i deformes”. Tot això el porta a concloure que “quan portes uns dies a Islàndia, deixes de sorprendre’t que la gent cregui en l’existència dels éssers ocults. Al contrari, penses que es queden curts. Darrere de cada roca sembla que hi hagi uns quants elfs fent entremaliadures, i amagats entre la boira, segur que hi campen un parell de trolls”.

L’autor es va interessar per les tradicions literàries de l’illa, la més rotunda expressió de les quals es troba a les sagues: “textos anònims escrits al segle XIII i procedents de la narrativa oral, que van aconseguir fixar els noms, els actes i els costums d’una sèrie de personatges que van viure entre els anys 930 i 1030, quan Islàndia era una terra dura on calia lluitar per encarrilar el propi destí”. També va estudiar la poesia èdica anterior a les sagues i va mostrar interès per conèixer la producció literària contemporània, cosa que el va portar a conèixer Gudberg Bergson, el millor escriptor viu del país.

I, per descomptat, va quedar extasiat amb la bellesa d’uns paisatges salvatges dominats pels volcans –n’hi ha més de 200, que entren en erupció amb una mitjana de cada cinc anys–, els terratrèmols –força freqüents–, i els guèisers d’aigua calenta, que permeten escalfar les llars de tot el país sense cost energètic. També destaca el immens desert glaçat del Vatnajökull, que ocupa 8.400 quilòmetres quadrats (més que l’illa de Mallorca). Un país que ha sobreviscut gràcies a la pesca –genera el 14,3 % del seu PIB i el 70 % de les exportacions, sobretot de bacallà– i que té raretats com una espècie pròpia de cavalls, una platja artificial i fins i tot un museu de penis!