“La Revolució Cultural”, una sagnant maniobra de Mao Zedong per consolidar el seu poder

Hi ha certs esdeveniments històrics que el pas del temps ha anat esborrant de la memòria col·lectiva, però que en el seu moment van ser un autèntic terratrèmol capaç d’alterar profundament la vida d’una societat, com és el cas de l’anomenada “Revolució Cultural” que va tenir lloc a la Xina comunista durant tota una dècada. Aquest episodi ha estat estudiat amb tot rigor pel professor neerlandès Frank Dikötter al seu llibre “La Revolució Cultural. Una història popular (1962-1976)” (Acantilado). En realitat, i “darrere de totes les justificacions teòriques —diu l’autor— hi havia la determinació d’un dictador que s’estava fent vell i volia consolidar el seu propi paper en la història mundial. Mao estava convençut de la seva pròpia grandesa, de la qual parlava incessantment, i es considerava a si mateix el far que guiava el comunisme”.

Dikötter no dubta a culpar Mao Zedong d’aquella gegantesca convulsió, i el jutja amb la màxima severitat. Afirma que era un individu “fred, calculador, però també imprevisible, capritxós i propens a esclats d’ira”, que “combinava idees presumptuoses sobre el seu propi destí històric amb una capacitat extraordinària per fer el mal”. Un home que “gaudia de l’adulació” i “sentia un enorme apetit sexual”, però que alhora era capaç d’organitzar enormes convulsions socials, com la campanya coneguda com el “Gran Salt Endavant”, i posteriorment la “Revolució Cultural”, quan “es va quedar de braços plegats contemplant com el país s’enfonsava en el caos”.

De fet, aquest caos fou provocat pel propi règim a partir del moment en què el lloctinent de Mao, Lin Biao, va cridar els joves a “destruir totes les velles idees, la vella cultura, els vells costums i els vells hàbits de la classe explotadora”, sota el principi que “rebel·lar-se no és delicte”. El resultat va ser que els Guàrdies Rojos van començar a atacar persones corrents, obligant-les a tallar-se els cabells, a treure’s els talons alts, a esquinçar-se els pantalons massa estrets, tot mentre cremaven llibres, destruïen monuments i fins i tot iniciaven campanyes tan absurdes com la lluita contra la floricultura o la persecució de gossos i gats.

Fins al punt que “la mera supervivència d’una persona corrent va arribar a dependre de la seva capacitat per mentir, engalipar, ocultar, enganyar, robar, buscar, fer contraban, enganyar, manipular i burlar l’Estat de totes les maneres possibles”. A més, “tothom va comprendre de seguida que l’única cultura acceptable consistia en el culte al president Mao”, per la qual cosa es va imposar la possessió, lectura i comentari del “Llibre Roig”, que recollia el seu pensament.

Tot i que les pitjors convulsions es van produir inicialment a Pequín, es van acabar estenent per tota la Xina, on els joves revolucionaris viatjaven i eren allotjats gratuïtament en una mena de “turisme roig” incentivat pel mateix Mao. Aquest fomentava els enfrontaments entre faccions rivals del país, animant-los primer a rebel·lar-se contra els seus professors i després contra els mateixos dirigents del Partit Comunista (del qual, per cert, ell n’era el president), amb el suport de l’exèrcit. “Mao empenyia una facció contra l’altra amb l’esperança que cap d’elles assolís prou força per desafiar-lo”.

En definitiva, “calia expulsar periòdicament enemics reals o imaginaris de les files del partit”, ja que, com afirma Dikötter, “la història del comunisme és una història de purgues sense fi”, l’objectiu de les quals és “intimidar el major nombre possible de persones”. Una tasca en què no van faltar víctimes il·lustres, com el mateix president Liu Shaoqi, que fou destituït, maltractat i condemnat a l’ostracisme fins a la seva mort.

Finalment, els propis estudiants, igual que molts funcionaris del partit, van esdevenir víctimes de la bogeria de Mao, quan aquest va tenir la idea d’obligar-los a anar al camp per ser “reeducats” pels camperols. La Revolució Cultural va destruir el sistema econòmic i va provocar una fam gegantina, especialment a les zones rurals, on hi va haver gent que va arribar a menjar fang.

Tot aquest procés es va produir en el context de l’enfrontament entre la Xina comunista i la URSS, a la qual Mao acusava d’haver traït l’essència del comunisme després de la denúncia de Khrusxov sobre els crims de Stalin. Paradoxalment, aquest conflicte va desembocar en l’inici d’un acostament als Estats Units, amb la coneguda “diplomàcia del ping-pong” i la visita de Nixon.

Quan Mao va morir el 9 de setembre de 1976, no hi va haver “ni plors, ni llàgrimes, només una sensació d’alleujament”. Aquel sistema embogit i sinistre va ser ràpidament liquidat pels seus successors, que van personalitzar les culpes en Jiang Qing, la vídua del dictador, i els seus col·laboradors més propers, coneguts com la “Banda dels Quatre”, evitant noves purgues i impulsant algunes rehabilitacions.

Però les conseqüències d’aquella experiència van ser dramàtiques: la mort d’entre un milió i mig de persones (encara que van ser moltes més les vides destrossades per denúncies falses, confessions forçades, assemblees de denúncia i campanyes de persecució). Amb el resultat que “la suma de les opcions que van seguir va acabar empenyent el país en una direcció molt diferent de la que havia buscat el president. En lloc de combatre les restes de cultura burgesa, es va posar fi a l’economia planificada i es va buidar de contingut la ideologia del partit; en definitiva, es va enterrar el maoisme”.