J.F. Lamata estudia l'agonia de la radiotelevisió pública en “El llibre negre de TVE”

Són diverses les accepcions que el diccionari de la RAE dona del terme “agonia”. Gairebé totes —excepte la referida al trànsit de mort— poden ser aplicades amb tota propietat a la peripècia històrica de RTVE des del 1976 fins als nostres dies: estertor, ànsia, angoixa, angoixa (en el sentit de pena), dolor, amargor, tribulació, pesar, desconsol…, tal com es dedueix a El llibre negre de TVE (Esfera de los Libros), un assaig de J. F. Lamata sobre la intrahistòria d’aquesta entitat encarregada de la gestió dels mitjans públics de caràcter audiovisual, és a dir, TVE i RNE.

D’una televisió pública utilitzada descaradament com a eina propagandística del règim franquista es va passar, a partir del 1976, a una altra vestida amb altres robes i teòricament menys governamental, encara que en realitat caracteritzada per una pràctica anàloga. Perquè el cert és que el denominador comú de tots els governs de la nostra etapa històrica recent ha estat la seva obsessió per instrumentalitzar-la al seu favor, això sí, sense deixar de banda la pretensió d’aparentar una major objectivitat. Un veritable miratge.

Lamata posa en relleu la successiva transformació jurídica d’aquesta entitat, que va ser servei públic centralitzat, organisme autònom, ens públic i, finalment, ja en aquest mateix moment, corporació. Ho fa a través de cadascuna de les seves etapes, caracteritzades pels successius directors generals, encara que la persona clau en alguna d'elles no va ser tant el seu màxim responsable com un càrrec subordinat, com el director d’informatius (Fran Llorente, per posar un exemple). García Candau va fracassar en aquest objectiu, ja que “no aspirava a fer una televisió guerrista, ni felipista, perquè considerava que el PSOE havia de posar fi a aquelles lluites internes”, tot i que almenys va aconseguir “el període més llarg d’estabilitat en els quadres directius”, però tampoc quan es va aprovar un sistema consensuat de designació del seu director general, el qual va permetre, per exemple, els nomenaments de Luis Fernández o de Pérez Tornero.

RTVE ha acabat sent, en major o menor mesura, una eina dels interessos del poder. I això per diversos motius. En primer lloc, la intenció gens secreta de tots els governs de la democràcia de no deixar RTVE fora del seu control. Però també pels interessos ideològics, professionals o personals de la pròpia plantilla, dividida en nombrosos grupuscles de noms singulars: “el grup majoritari”, “els ferits”, els “camises negres” (res a veure amb els feixistes), el “comando Rubalcaba”, el “sindicat del crim”, els “matrimonis” i un llarg etcètera, cadascun dels quals s’ha acreditat com molt capaç de desenvolupar tota mena de males arts per desbancar l’adversari. O senzillament, de fer fora el director general/president de RTVE, cadascun amb els seus suports interns (sindicats, consell d’informatius) o externs, principalment mitjans (ABC, El País, El Mundo o La Razón). “El relat victimista —diu— obvia la realitat que no només han estat els polítics els que han atacat i lluitat pel control de RTVE en totes i cadascuna de les legislatures de la història de la televisió pública a Espanya; també han estat els treballadors de la casa els que han participat en cadascuna d’aquestes batalles i amb una ferocitat, en ocasions, encara més gran que la dels polítics”.

Lamata, que acredita una excel·lent informació del que ha passat i continua passant dins dels murs, particularment a Torrespaña, cita noms i adjudica a cadascun el seu paper en aquesta història que sembla una novel·la d’aventures —de vegades, fins i tot, gairebé una novel·la negra— en la qual gairebé tot s’hi val amb tal de desbancar, marginar o, si és possible, fer fora l’adversari. Fins al punt que TVE sembla “una casa on tothom sembla odiar-se” i, per acabar-ho d’adobar, “una de les poques empreses on fer-ho massa bé també pot ser motiu de cessament”.