Martínez Hoyos desmitifica la maçoneria espanyola (”Secta malèfica o trinxera de la raó?”)

El secretisme ha teixit un halo de misteri entorn de les societats secretes i molt en particular en el cas de la maçoneria. Defensada per uns i maleïda per altres, la veritat és que va anar sorgint una llegenda que distorsiona clarament la veritat històrica. Francisco Martínez Hoyos es va proposar, a proposta del professor García Cárcel, aclarir conceptes, postures, actituds, conductes i fins i tot adscripcions personals considerades indiscutibles, quan són falses, a “¿Secta maléfica o trinxera de la raó? Una història de la maçoneria a Espanya” (Cátedra). És un assaig en què posa els punts sobre les is i reconeix, és clar, que “tot això no significa que no puguin existir maçons, allà on es trobin, que intentin augmentar la influència de la seva organització; hi ha una maçoneria apolítica i una altra que és tot el contrari, amb diferents tendències pel que fa a la seva moderació o radicalisme”.

Explica que, si bé va arribar a Espanya a principis del segle XVIII per obra d’alguns adeptes anglesos, no va començar a tenir implantació sinó arran de la guerra de la Independència gràcies al suport que va donar Napoleó a les lògies. Considera, tanmateix, que no va ser responsable de l’emancipació americana, ja que, encara que “és cert que alguns independentistes van ser maçons, de cap manera es pot dir que tots ho fossin”. I si està acreditat documentalment que Bolívar s’hi va iniciar, l’autor considera que va mantenir una actitud passiva i que en determinat moment de la seva activitat política va arribar fins i tot a perseguir les societats secretes, mentre que ni Miranda ni Riego van pertànyer a l’orde. “Només comptem amb una tradició que, a força de repetir-se, s’ha confós amb la veritat”.

També se li ha retret una influència decisiva durant la Segona República. Martínez Hoyos, que reconeix la presència de nombrosos maçons tant en el govern provisional (Lerroux, Albornoz, Martínez Barrios, Domingo, Casares, de los Ríos), com en el primer congrés del nou règim (en què hi va haver entre 120 i 183 maçons), recorda que hi havia entre ells una forta disparitat ideològica, per la qual cosa no se li pot atribuir una acció de caràcter unificat.

D’altra banda, “estava clar que la maçoneria, en relació amb la guerra d’Espanya, distava de tenir una posició unànime i sense fissures”, perquè “els membres de les lògies no van ser sempre tan inequívocs a l’hora de donar suport a la República” i hi va haver personatges en aquest camp clarament oposats a ella com la Pasionaria, “decididament antimaçònica, una postura típicament estalinista”. És clar que per al franquisme va ser l’oxímoron de tots els mals, principalment per l’obsessió del generalíssim, per a qui “els maçons estaven darrere de les grans desgràcies que havien afligit el país en els darrers dos-cents anys”, cosa que la va convertir en “l’enemic interior per excel·lència”.

Martínez Hoyos reconeix així mateix que la sociabilitat maçònica acostuma a limitar-se a homes blancs i occidentals i que la secta va tenir també la seva responsabilitat tant en el rebuig de l’Església (per la seva postura militantment antidogmàtica), com en l’exaltació de la seva pròpia influència, encara que paral·lelament desvalua la seva influència real i desmenteix la tesi del propòsit secret de dominació.

Considera que la seva legalització com a conseqüència de la transició no ha estat exempta de contradiccions, escissions i problemes interns i que la societat espanyola contemporània la contempla amb una actitud de marcada indiferència.

És interessant la referència a l’eco que ha tingut en la literatura espanyola (Pérez Galdós, pare Coloma, Baroja, Blasco Ibáñez, Foxá, Borrás, Gironella, Villalonga, Vázquez Montalbán) i en l’àmbit concret de Catalunya, amb enemics acèrrims (Torras i Bages, Sardà i Salvany) i membres destacats (Arús, Lorenzo, Ferrer Guàrdia, Companys), mentre que va ser inculpat de pertànyer-hi el cardenal Vidal i Barraquer. I posa en dubte l’adscripció d’alguns famosos recents, com Mario Conde, Rodríguez Zapatero i fins i tot el periodista José Tarín. Hi ha un últim capítol sobre la maçoneria femenina, a la qual podria haver pertangut —no està rigorosament comprovat— Clara Campoamor.