Mateos i Iglesias biografien a “Paquito”, marit d'Isabel II (“Francesc d'Assís de Borbó, el rei consort”)

Es deia Francesc d’Assís de Borbó, però tothom el coneixia com a “Paquito” (els més malèvols, com a “Paquita”). Va ser l’únic monarca consort espanyol, ja que la titularitat de la corona corresponia a la seva dona, la reina Isabel II, de la qual era, a més de marit, cosí. Un personatge els perfils del qual han quedat fins ara seriosament condicionats per llegendes, xafarderies i manipulacions que han donat lloc a una visió clarament esbiaixada. “Difícil separar veritat de maledicència perquè, com seria sempre la tònica general en aquell regnat, les xafarderies i les maledicències eclipsaven amb massa freqüència els fets reals”, tal com indiquen Ricardo Mateos i Jonatán Iglesias, autors de Francisco de Asís de Borbón, el rey consorte (Almuzara), un text que va molt més enllà del personatge, ja que constitueix un autèntic retaule de la vida espanyola i de l’alta societat europea durant el segle XIX.

Tots els autors coincideixen a subratllar que posseïa una sexualitat heterodoxa, ja que era homosexual i/o impotent, peculiaritats que van condicionar la seva vida matrimonial, alhora que el seu paper a la història. “No comptem amb testimonis… –diuen molt elegantment els autors– que ens permetin donar per certa una homosexualitat sens dubte més que probable que, a aquelles alçades, ja l’hauria dut a mantenir alguna relació carnal amb algun dels homes del seu entorn”. Per tant, en una època en què els matrimonis reials estaven condicionats per nombrosos factors d’ordre polític, el casament dels dos cosins no va ser fruit de l’amor, sinó dels interessos polítics, ja que va resoldre el problema de trobar un candidat per a Dona Isabel que no fos incòmode per a cap de les grans potències europees del moment. Si França s’oposava a la candidatura de Leopold de Saxònia-Coburg, la Gran Bretanya rebutjava paral·lelament qualsevol membre de la família Orleans, de manera que Francesc d’Assís va representar una solució de compromís, si bé a la llarga no exempta de problemes, ja que, incapaç de satisfer l’erràtic i insaciable apetit sexual de la filla de Ferran VII, es va arribar a dubtar de la paternitat de la seva descendència i, concretament, s’atribuí la del seu hereu, Alfons –que regnaria amb l’ordinal XII– a l’oficial d’Enginyers Enric Puigmoltó, comte de Torrefiel.

Els autors descriuen el regnat atabalat d’Isabel, que fou entronitzada als quinze anys, quan no era sinó una adolescent inculta, voluble, capritxosa i malgastadora; que es va veure sotmesa a greus contradiccions polítiques –li era negada, pels partidaris del seu oncle Carles, la legitimitat per ocupar el tron–, atrapada per una cort i uns polítics que la van utilitzar al seu antull, i sotmesa als capricis i interessos de la seva mare, l’exreina governadora Maria Cristina (amistançada primer pocs mesos després de la seva viduïtat i casada després amb Ferran Muñoz) i, en fi, que fou casada contra la seva voluntat amb qui es sospita que difícilment va poder complir amb el degut “dèbit matrimonial”. Tot això la va portar a buscar consol en nombrosos favorits o “pollos reales”. Però alhora es va mostrar generosa, profundament religiosa, i fins i tot es podria dir que supersticiosa –malgrat la seva pecadora vida sentimental–, mentre que Francesc d’Assís, també condicionat pels interessos polítics –Mateos i Iglesias recorden que fou considerat afí als interessos carlistes–, mereix una valoració ponderadament positiva per part d’aquests autors, que el retraten com a molt més discret que la seva dona, interessat per la cultura, col·leccionista, mecenes d’artistes i preocupat pels necessitats i menys afavorits. Tots dos van haver de moure’s en un laberint de passions i interessos al voltant de personatges tan singulars com sor Patrocini, la “monja de las llagas”, o el pare Claret, arquebisbe de Santiago de Cuba, confessor d’Isabel II i influent membre d’una cort dels miracles que els autors descriuen amb colorisme i detall.

I encara que no aprofundeixen en detalls morbosos, no eviten referències a la seva compromesa identitat, de manera que citen la majoria dels afers sentimentals de tots dos cònjuges, que tot convida a pensar que van mantenir una intensa vida amorosa. Iniciada, en el cas de la reina, amb la seva desfloració a càrrec de Serrano, el “general bonic”, i en el cas del rei, per un mosso de picador anomenat Jean Lambert.

Com que la història és moltes vegades injusta, “Francesc –diuen els autors– ha quedat atrapat en la imatge del tou i intrigant, l’avar i el bujarró. Ella és la de «los tristes destinos» o «la alumna de la libertad»; ell, únicament Paquita”. La veritat és que Francesc d’Assís va confessar en la seva vellesa: “Només sóc capaç d’afirmar una cosa: mai no vaig voler ser rei i m’hi van obligar”.