Philippe Collin fa un repàs a la França de la col·laboració en “El barman del Ritz”

Una de les manipulacions historiogràfiques més eficaces ha estat la que va aconseguir netejar el paper de França durant la Segona Guerra Mundial i convertir el país que, després d’haver estat derrotat per Alemanya i acceptar passivament la submissió al “nou ordre” promogut pels nazis, es transformés miraculosament en una de les víctimes de l’agressió i, a la fi, en una de les potències vencedores de la contesa. No hi ha dubte que això va ser obra de la persistent resistència promoguda des de Londres pel general De Gaulle, però també d’un conjunt de fets paral·lels encara que exògens. El primer d’aquests, la invasió nazi de la Unió Soviètica, que va resoldre l’estupefacció viscuda pels comunistes com a conseqüència del pacte de no-agressió germano-soviètic de 1939 i va transformar la seva forçosa inoperància en oposició oberta a Alemanya, així com, tot seguit, la derrota d’Stalingrad, que va ensorrar la visió d’una Alemanya invencible.

La veritat és que la col·laboració de França amb l’Alemanya nazi va comptar amb l’anuència, activa o passiva, d’una bona part de la seva intel·lectualitat. Philippe Collin la reconstrueix a El barman del Ritz (Galaxia Gutenberg) centrant-la en el que hauria passat en un dels punts més emblemàtics de la vida francesa: el bar de l’hotel esmentat que, a partir de juny de 1940, va ser ocupat per destacats oficials de la Wehrmacht i figures alemanyes rellevants, entre elles el mariscal Goering en les seves reiterades visites a la capital francesa a la recerca d’obres d’art per al seu refugi rural de Carinhall. Tots ells compartiren espai i taules al bar del Ritz amb personatges com Sacha Guitry, Serge Lifar, Gabrielle Chanel, Jean Cocteau, Benoist-Méchin, l’actriu Arletty, a més de polítics del règim de Vichy, col·laboradors de la Gestapo com Henri Lafont i oportunistes francesos com Charles Bedaux o Joseph Joanovici.

Frank Meier, el barman, va ser un exemple d’aquestes flagrants contradiccions. D’ètnia jueva i origen austríac, nacionalitzat francès i amb una nova identitat, va combatre com a tal a la guerra europea per convertir-se després, després d’una estada als Estats Units, en un respectat expert en cocteleria i titular d’aquesta feina al llegendari Ritz parisenc. Allà va assumir amb naturalitat el canvi de la seva clientela i va passar a servir gent de l’ocupació, alguns dels quals posteriorment implicats en l’atemptat contra Hitler de 1944 –com el cas del general Von Stülpnagel–, alhora que simultaniejava un lucratiu negoci de venda de documentació falsificada que li va permetre guanyar molts diners, però també salvar vides. Una càrrega que va haver de pagar després de l’alliberament quan, tot i haver viscut permanentment amb el temor que es descobrís el seu origen jueu, se’l va considerar beneficiat per la col·laboració.

A El barman del Ritz hi ha també una història romàntica, com l’amor impossible entre Meier i Blanche Auzello, dissortada esposa d’un dels directius del Ritz, a qui ell pretén salvar de les seves destructores dependències. I, alhora, el relat d’un drama familiar motivat per l’allunyament de la seva pròpia dona i de l’escassa afinitat amb el seu fill.

Finalment, en el text de Collin també s’evidencia un indissimulat amor per l’ofici de la cocteleria, considerat com un veritable art i, sobretot, com una excel·lent eina per afavorir la sociabilitat humana.