“L'últim vol” dels dirigents republicans espanyols i els col·laboracionistes francesos

El segle XX va ser generós en conflictes caïnites que enfrontaren compatriotes en sangrents conflictes armats, el resultat dels quals suposà en cada cas el triomf d’uns sobre els altres i la imperiosa necessitat dels vençuts de posar terra pel mig per escapar de les represàlies dels seus compatriotes adversaris. De les nombroses situacions d’aquest tipus que es van produir al llarg de la centúria, Fernando Castillo en estudia en El último vuelo. Fugitivos de la república y de la colaboración (1939-1945) (Renacimiento) dues en concret: la dels dirigents republicans espanyols, obligats a fugir després de l’imparable avanç de l’Exèrcit nacional, i la dels francesos que, després de la derrota de 1940, van optar per col·laborar amb els ocupants alemanys del seu país i que, amb l’imparable avanç dels aliats, van haver d’escapar al seu torn de les urpes de la resistència. En ambdós casos, no van tenir altra alternativa per escapar que la via aèria.

La fi de la guerra civil espanyola va imposar la necessitat que els dirigents republicans més destacats, amb totes les fronteres terrestres en mans de l’adversari des de mitjans de febrer de 1939, haguessin de fer servir necessàriament aquest mitjà de transport. Així va ser en el cas del propi Juan Negrín, president del Consell, com també en el de les més destacades personalitats comunistes —Pasionaria, Tagüeña, Alberti— o el coronel Segismundo Casado, entre molts altres, que van utilitzar els aeroports d’Alacant, València o Múrcia per desplaçar-se cap a França o l’Algèria francesa. Es tracta d’una peripecia, en general, prou coneguda, ja que ha estat recollida amb tot detall per diversos autors que han tractat sobre la guerra civil, i en aquest sentit el treball de Castillo, sense menyscabar-ne l’interès, sembla poc innovador.

El cas dels col·laboracionistes francesos resulta, en canvi, molt menys conegut per al lector espanyol i de major interès. En primer lloc, perquè el fet de la col·laboració ha estat celosament evitat, ocultat o tergiversat durant molts anys a la mateixa França, temorosa d’afrontar un examen de consciència sobre les pròpies responsabilitats, quan la realitat és que bona part de la seva població i figures destacades de la seva intel·lectualitat van conviure pacífica o passivament amb l’ocupació nazi i, en molts casos, van col·laborar amb entusiasme pel “nou ordre europeu”. Són nombrosos els personatges la fugida dels quals recull Castillo en un itinerari que va seguir el propi govern de Vichy, passant per Belfort per arribar a Sigmaringen o al nord d’Itàlia sota l’autoritat de la República Social de Mussolini i, en no pocs casos, amb destinació final o transitòria a l’Espanya franquista.

El lector coneixerà la peripecia de personatges pràcticament desconeguts aquí, com el feixista parisenc Georges Guilbaud, la presència del qual és recurrent a les pàgines del llibre que comentem. Les fugides més famoses, però, van ser les de Pierre Laval, president del Consell de ministres de Vichy amb el mariscal Pétain, i Léon Degrelle, polític belga del partit rexista que va combatre amb la Waffen SS; el primer en el seu viatge des de Bolzano a Barcelona, i el segon en un increïble vol sobre territori enemic d’Oslo a Sant Sebastià, on va ameritzar sense una gota de combustible a la badia de La Concha.

Tot això dóna lloc a una sèrie de situacions, conflictes, intrigues o enfrontaments com els viscuts a Itàlia per la possibilitat d’un “últim vol” entre el ministre d’Educació de Vichy, Abel Bonnard, pel seu obstinament que ocupés l’única plaça disponible el seu germà Eugéne, sense significació política, i el periodista Jean Hérold-Paquis, el ferm compromís ideològic del qual li va valer, en quedar-se a terra, el posterior afusellament. Sense oblidar altres personatges curiosos com l’actriu Miriam Petacci, germana de Claretta, l’amant del Duce, que volia fer carrera a Espanya; la glamourosa Maud Sacquard; el periodista Charles Lesca, francès d’origen argentí que va dirigir el diari col·laboracionista parisenc Je suis partout; el desafortunat Robert Brasillach, autor d’una de les primeres històries de la guerra civil espanyola; o el menyspreable antisemita però excel·lent escriptor francès Céline, que va escapar de la mort refugiant-se no a l’Espanya de Franco, sinó a la hospitalària Dinamarca.

L’autor detalla les característiques dels principals aeroports utilitzats en aquestes fugides: Montaudran (Tolosa), Los Llanos (Albacete), Ariana (Tunis), El Fondó (Monòvar), Milà, Bolzano, La Senia (Orà) o El Prat de Llobregat (Barcelona), així com els aparells utilitzats, de vegades avions de guerra habilitats amb presses per transportar passatgers (Douglas DC-2, Junker JU-52, De Havilland DH 89 Dragon Rapide —el mateix que va utilitzar Franco per desplaçar-se de Las Palmas a Tetuán—, Polikarpov R-Z Natacha, Focke-Wulf FW 200 A Condor, Savoia SM 83, Junkers JU-88 o Heinkel 111 H23).