“Retablo ibérico”: Manuel Vicent dissecciona la societat espanyola de la transició a través dels seus personatges

Al llarg de quinze anys, el periodista i escriptor valencià Manuel Vicent va publicar tres obres (“Aguirre, el magnífic”, “El azar de la mujer rubia” i “Desfile de ciervos”) que Alfaguara ha reeditat conjuntament en un mateix volum amb el títol de “Retablo ibérico”. Tres ?novel·les? (així les denomina l’editorial) que constitueixen un excel·lent reflex de la història del darrer mig segle de la vida espanyola a través dels seus personatges; no només els més caracteritzats i principals, sinó també molts altres del munt, però que per una raó o una altra van tenir el seu moment de rellevància pública i que l’autor descriu amb llenguatge florit, ben documentat, imaginatiu –amb la finalitat d’adobar la realitat històrica–, satíric, àcid i fins i tot, en no pocs moments, viperià.

Aquest últim adjectiu és particularment aplicable a la seva descripció del “magnífic Aguirre”, que no és altre que el famós capellà secularitzat amb qui es va casar en segones núpcies la duquessa d’Alba, provocant un escàndol que va donar molt de què parlar. Vicent el dissecciona recordant els seus obscurs orígens –fill natural no reconegut d’un pare militar–, ordenat després sacerdot, culte (“sabia que havia d’afirmar la seva personalitat mitjançant la intel·ligència per ocultar l’obscuritat d’un origen incert”), amb molta labia, acadèmic de la Llengua sense haver escrit llibres, sinó només pròlegs, al qual l’atzar va convertir en noble advenedís (“apenas llevaba media hora de duque de Alba consorte y ya departía como un antepasado grande de España”), sense que aquesta condició li reportés disponibilitats econòmiques (la seva dona només li donava 2.000 pessetes per a tabac), ni li apartés de la temptació pels pagans (un d’ells, jardiner a Llíria, causa d’un indesejat incident). En tot cas, un home “redicho, pedantuelo, muy leído y sobrado” que va morir en la més absoluta solitud. I ho diu qui Aguirre va desitjar –i així el va presentar a Don Juan Carlos– que hagués estat el seu biògraf.

L’ensamblatge literari de Suárez i Díaz de Rivera, “la mujer rubia”, resulta, en aquest cas, suggerent, ja que per Vicent “no fue Fernández Miranda, sino Carmen Díez de Rivera la que desplegó todas sus artimañas… para que los miembros del Consejo del Reino incluyeran a Suárez en la terna de candidatos a presidente del gobierno”. Amb bona fortuna, com és ben sabut. A partir d’aquí s’ordena una relació tenyida de interrogants entre ambdós personatges: un d’ells “político en estado puro, capaz de presidir con la misma soltura una monarquía, una república o un soviet supremo, llegado el caso con gorro frigio” i l’altra, una dona que confessa –segons l’autor– “todos quieren llevarme a la cama”, que s’associa finalment amb Tierno Galván perquè hi veu l’únic home que buscava: un pare. Amb una conversa molt imaginativa entre Carmen i el seu escurridís pare real.

Finalment, el tercer volum és el més polièdric, ja que els personatges del període més recent es succeeixen en cataracta, utilitzant amb cordó umbilical l’encàrrec d’un retrat de la família reial, amb l’afegit de la història del periodista famós que tracta de recuperar el temps –i els amors– perduts arran del descobriment d’una malaltia fatal. No falta la obligada referència al príncep i al seu inesperat matrimoni. Perquè els prínceps “vienen al mundo para fabricar más príncipes, además de bastardos”, diu sense embuts. Tot això en “un tiempo en el que el lugar nefasto de los militares y de los curas lo habían ocupado los políticos”.

Vicent desplega una insòlita perspicàcia en la caracterització de la majoria dels personatges que cita, entre els quals no pot faltar Franco, de qui diu que “tenía todas las virtudes menores del ser humano muy desarrolladas: habilidad, constancia, picardía, desconfianza y un instinto de reptil para cambiar de piel y adaptarse al medio. En cambio carecía de los dones mayores que la naturaleza concede a los grandes y magnánimos estadistas”.