Sánchez Soler revela la trama de negocis i interessos econòmics de la família Franco

L’exercici del poder –i més quan aquest és omnímode– constitueix una perillosa temptació per aprofitar l’oportunitat de desenvolupar interessos econòmics associats a la influència política i que poden vorejar o senzillament ultrapassar la legalitat. Les quatre dècades de franquisme van ser un llarg període propici al desenvolupament d’accions d’aquest caràcter que Mariano Sánchez Soler va estudiar detingudament a “La familia Franco S.A.” (Rocaeditorial), en un text que, degudament actualitzat, apareix amb ocasió del cinquantè aniversari de la desaparició de qui va ser cap de l’Estat.

L’autor descriu tant els interessos econòmics del mateix generalíssim, com els del seu entorn familiar més directe, és a dir, la seva esposa, Doña Carmen Polo, els seus germans Nicolás i Pilar, la seva filla Carmen, el seu gendre el marquès de Villaverde, els nets, així com alguns personatges de la seva família política, en particular els vinculats a l’estirp Martínez Bordiú.

Pel que fa al personatge principal, no sembla que tingués una especial afecció pels negocis. Sí que és cert que es va beneficiar de les discutibles donacions del pazo de Meirás i de la casa Cornide de la Corunya, però amb excepció de la molt sospitosa utilització en benefici propi dels donatius fets durant la guerra civil o d’una certa donació de cafè brasiler, no existeixen dades fefaents que els seus béns propis, a la llum del contingut del seu testament, anessin més enllà de 22 propietats urbanes i rústiques valorables segons diferents criteris. Sí, en canvi, semblen molt més opacs els negocis vinculats a la seva dona, al seu germà Nicolás –al qual qualifica de poca-vergonya–, a la seva germana Pilar –que va utilitzar amb habilitat el seu cognom–, al seu gendre i, posteriorment, als nets. En tot cas, es posa de relleu la condescendent cooperació econòmica a favor del generalíssim i dels seus afins per part d’empresaris destacats com Banús –constructor del Valle de los Caídos–, Meliá, Aznar i Barreiros.

Un fet important és que en tot aquest retaule no hi apareix mai com a protagonista directa d’activitats econòmiques de cap mena la seva filla, Carmen Franco, cosa que no exclou les del seu marit ni que resultés finalment beneficiària de les herències dels seus pares.

Si haguéssim de destacar algunes dades curioses, citaríem el tret de Franco de descartar la requalificació de la seva finca agrícola-ramadera de Valdefuentes en edificable o l’ocasió desaprofitada pels seus hereus de rebutjar l’oferta que els va fer el 1988 la Diputació Provincial de la Corunya d’adquirir el pazo de Meirás per 500 milions de pessetes; o la curiosa sentència judicial sobre la reclamació de les escultures del Pòrtic de la Glòria de la catedral compostel·lana que –a diferència del que va passar amb Meirás– en aquest cas va donar la raó als hereus del dictador. Una altra dada poc o gens coneguda és que la cripta del cementiri de Mingorrubio, on van ser traslladats les seves restes mortals, és tan propietat de l’Estat com Cuelgamuros, de manera que Franco continua inhumat –ara amb la seva dona– en una propietat pública.

I per acabar, dues coses. Una, el fi sentit de l’humor de Franco, que va anunciar a Villaverde el propòsit de regalar-li una biografia de Mussolini (perquè recordés que el Duce no va tenir cap inconvenient a executar el marit de la seva filla). L’altra, l’error de l’autor que diu (pàgina 233) que els únics viatges a l’exterior que va realitzar Franco van ser les visites a Hitler a Hendaya i a Mussolini a Bordighera (amb una aturada a Montpeller per veure Pétain, afegim pel nostre compte), quan el cert és que també va estar a Portugal.