Luis Quintanilla desmitifica el setge de l'Alcázar de Toledo a l'inici de la guerra civil

El setge de l’Alcázar de Toledo, on van romandre recloses entre juliol i setembre de 1936 uns 1.150 militars i civils insurgents contra la República acompanyats d’un mig miler de dones i nens, ha fet que aquell episodi, el valor militar del qual en el context de la Guerra Civil va ser mínim, adquirís en canvi una importància fonamental des del punt de vista propagandístic. Bona prova d’això va ser el reflecte literari, i fins i tot cinematogràfic, que va generar. Entre els textos escrits pels propis protagonistes d’aquell fet destaca el de Luis Quintanilla, home de diversos oficis —el principal, artista plàstic— i militant socialista —amic de Prieto i Largo Caballero—, a qui l’inici de la Guerra Civil el va trobar a Madrid, on va intervenir en l’assalt al quarter de la Muntanya. Un cop pres pels milicians, va ser designat responsable del mateix i posteriorment enviat pel Ministeri de la Guerra a Toledo per donar suport a les operacions de setge de l’Alcázar insurgent.

Quintanilla va publicar fa més de mig segle el seu testimoni en un llibre titulat “Los rehenes del alcázar de Toledo”, editat a França per Ruedo Ibérico, que El Renacimiento recupera oportunament. Davant d’una historiografia que ha elevat aquell episodi a la categoria d’heroica epopeia, aquest autor posa els punts sobre les íes en determinats aspectes que considera que no han estat adequadament valorats i que contribueixen, al seu parer, a desmitificar-lo. Fonamentalment en dues qüestions: la primera, que el mig miler de dones i nens que van romandre reclosos no eren família dels militars i civils insurgents, sinó en realitat ostatges; i la segona, que la famosa conversa telefònica entre el general Moscardó i el seu fill Luis, en la qual aquest li comunicava que els adversaris l’executarien si el pare no rendia l’Alcázar, mai no va tenir lloc. Sobre aquest darrer punt, a més de posar en evidència les nombroses contradiccions de dates manejades pels autors que han tractat el tema, subratlla un fet incontestable: la comunicació telefònica amb l’Alcázar es va interrompre des del 22 de juliol. En tot cas, “Moscardó va confirmar per escrit que es va assabentar de la mort del seu fill Luis quan va sortir del setge”.

Quintanilla reconeix que “en l’assalt a l’Alcázar, la nostra baixa transcendental va ser haver demostrat una vegada més la falta de preparació i disciplina militar dels voluntaris milicians… (als quals) en general els sobrava valor. Però la majoria de vegades l’empraven de manera insensata”. D’altra banda, “donat l’emplaçament de l’Alcázar sobre un promontori i la seva solidesa, ni la millor infanteria del món aconseguiria assaltar-lo a cor obert. El problema per acabar amb la seva resistència era l’artilleria de gran calibre”. En conseqüència, “des del moment en què els rebels es van protegir a l’Alcázar i el Govern Militar, l’atac contra ells va ser mal concebut i pitjor dirigit. El setge va ser incomplet fins a vuit dies abans de la seva alliberació per la columna africana, la qual cosa els va permetre sortir clandestinament del recinte per proveir-se dels aliments que els mancaven”.