“Junts abans que es faci fosc”, un revelador text de la literatura LGTBI africana en espanyol

La introducció paulatina en el món editorial espanyol de les literatures africanes produeix sorpreses inesperades que, tot s’ha de dir, amb massa freqüència són difícils de descobrir i sovint cal esperar a trobar-les per casualitat. És el cas d’una corrent literària naixent vinculada al moviment LGTBI a Guinea Equatorial, l’únic país de l’Àfrica negra i un dels dos únics del continent africà que parlen espanyol. Bona prova d’això són tres noms. El més consagrat, amb diversos títols publicats, és el de Trifonia Melibea Obono, però també cal esmentar Gonzalo Abaha i Chis Ada (pseudònim literari de Fidel Cristóbal Nzeng-Nsué Ada). Aquest últim és autor del relat curt “Junts abans que es faci fosc” (títol tributari, suposadament no per casualitat, de les memòries de l’escriptor cubà Reinaldo Arenas), en bona mesura revelador sobre el cruel maltractament i lamentable marginació que pateix la comunitat gai en aquest país.

“Aquestes costums no són africanes”, li diu el pare a Dashis, un jove gai equatoguineà, estudiant universitari i fill d’un prestigiós general, que intenta “curar” el seu fill de la seva homosexualitat portant-lo a un bordell. Quan descobreix que no ha aconseguit el seu propòsit, l’expulsa del domicili familiar davant la inacció de la pròpia mare i el noi ha de sobreviure prostituint-se i suportant tota mena d’humiliacions fins que, al cap d’un temps, acaba trobant l’amor al costat d’un professor espanyol amb qui no pot culminar el desig compartit de marxar tots dos a Espanya, perquè són empresonats i obligats a viure una experiència dramàtica.

Segons el relat de l’autor, el menyspreu que suporten els equatoguineans gais arriba a tal extrem que tot abús és permès contra ells. Des de l’expulsió del propi si familiar fins al menyspreu social, les humiliacions constants i preferiblement públiques, passant per tortures, vexacions i empresonaments. El més notable del cas és que aquesta marginació va acompanyada d’un immens aparell d’hipocresia en virtut del qual les persones “normals” poden utilitzar el cos dels gais per al seu gaudi sense que això embruti la seva suposada “virilitat”.

Un món kafkià dominat per una moral perversa que barreja el rigor de la tradició catòlica amb els prejudicis ancestrals de l’ètnia fang i que considera que l’homosexualitat és, en tot cas, un fenomen aliè a la personalitat africana, una “cosa de blancs” exclusivament.

Perquè, com diu Trifonia Melibea en les seves paraules introductòries, “el llibre es rebel·la contra la idea que l’homosexualitat «no és d’aquí» i que «els blancs són els que fan aquestes coses»”. I és que, com la mateixa escriptora confessa sense embuts, “Guinea Equatorial és un país intolerant amb la diversitat: la diversitat ètnica, la diversitat racial, la diversitat religiosa, la diversitat afectivosexual, la diversitat econòmica”.