“L'agent suís”: un formidable escàndol d'evasió de capitals i divises a l'Espanya dels anys 50

Acudeixo a la meva cita amb Enrique Faes a l’Avenida Palace de Barcelona, però em diuen a recepció que no el coneixen. L’hauran detingut a la porta d’aquest establiment hoteler barceloní, com va passar el 1958 amb George Laurent Rivara? Recupero de seguida la tranquil·litat quan el veig aparèixer en companyia de la responsable de premsa de Galaxia Gutenberg, on acaba de publicar L’agent secret. Fuga de capitals a l’Espanya de Franco, una descripció prolixa i alhora entretinguda del major escàndol d’evasió de capitals i tràfic de divises ocorregut a l’Espanya dels anys cinquanta.

Hi ha projectes que sorgeixen de manera imprevista, i això és el que va passar al periodista i investigador esmentat quan, treballant a l’Arxiu General de l’Administració d’Alcalá de Henares, es va topar amb dotze caixes de lligalls sobre aquest tema. Com qui estira del fil fins a trobar-ne l’extrem, va començar a llegir documents i va topar amb el major escàndol d’aquest tipus, que va afectar persones destacades d’aquella societat, sobretot de Barcelona, Madrid i el País Basc. Va ser suficient per capturar-ne l’atenció i iniciar una investigació que el va portar a remenar entre informes policials, documents del Tribunal de Delictes Monetaris, de l’Institut Espanyol de Moneda Estrangera i dels Ministeris de Comerç i Hisenda, així com actes del Consell de Ministres sobre aquell afer “la transcendència del qual venia donada per una singularitat: la publicació, amb noms i cognoms, dels 872 possibles defraudadors d’Hisenda al mateix Butlletí Oficial de l’Estat”.

Com va saltar la llebre? Ens hem de situar en aquells anys en què a Espanya l’autarquia agonitzava, i la possessió de capitals o el tràfic de divises amb altres països estaven severament prohibits o sotmesos a fortes restriccions. No és estrany que l’Estat seguís la pista d’alguns estrangers que visitaven el país periòdicament per entrevistar-se amb gent important sense que se’n conegués el motiu. Faes creu que hi podria haver hagut algun xivatasso sobre l’activitat desplegada en aquest sentit pel funcionari suís de la SBS Georges Laurent Rivara, i que se’n van seguir els passos fins a obtenir la certesa de la seva activitat il·legal. D’aquí la seva detenció a les portes de l’hotel Avenida Palace, on s’allotjava, des d’on va ser conduït a la Prefectura Superior de Policia de la Via Laietana per ser interrogat i privat de llibertat abans de traslladar-lo finalment a Madrid.

Rivara va acabar confessant, entre altres raons perquè la policia havia descobert documents comprometedors al seu propi vehicle, fet que va motivar el processament del nombrós grup d’implicats. “L’operativa de Rivara girava entorn de certs col·laboradors locals; així, el notari Trias de Bes a Barcelona, un sotsdirector del Banco de Bilbao —del qual havia estat empleat a Suïssa amb anterioritat— a Madrid, i el propietari de les galetes Artiach al País Basc.”

La publicació de la identitat dels implicats al BOE va constituir un autèntic terratrèmol social que va arribar fins al Consell de Ministres, en un moment en què la incorporació dels tecnòcrates estava obrint el camí cap al procés d’estabilització i d’obertura econòmica. L’autor recorda que, sota la mirada atònita de Franco, hi van col·lidir les diferents tendències presents en el seu entorn. D’una banda, els ministres de Comerç —Ullastres— i Hisenda —Navarro Rubio—, que van intentar reconduir la situació amb algun tipus d’amnistia per aconseguir la repatriació dels capitals evadits i/o el pagament dels impostos defraudats; i, de l’altra, els falangistes, que van utilitzar l’escàndol com a arma contra els tecnòcrates, tractant de capitalitzar la indignació popular, tal com passaria anys més tard en el cas Matesa. “Al final tot va quedar més o menys en no-res: només hi va haver 369 sancionats, molts dels quals no es van veure excessivament perjudicats perquè el Govern va acabar dictant noves normes de caràcter econòmic i fiscal que van desinflar la bombolla.”

Com en totes les coses de la vida, hi va haver guanyadors i perdedors, o millor dit, un perdedor: el desafortunat Rivara, que va patir presó a Espanya i on, a més de la persecució legal, va haver d’afrontar les demandes d’alguns dels seus clients, com fou el cas de Jaime de Semir Carroz (el seu incident fiscal no devia tenir conseqüències greus: deu anys després el govern espanyol li va concedir la Gran Creu de l’Orde del Mèrit Civil) o de Ricardo Gorina, de Sabadell. Fins i tot va patir un sospitós accident (es va trencar el fèmur i va haver de ser ingressat a la clínica Ruber); a més, en tornar a Suïssa, va viure un calvari per haver traït el sagrat secret bancari. “Va perdre la feina i va morir poc temps després”, explica Faes, que va tenir ocasió de parlar amb el seu fill. “Em va rebre amb sorpresa perquè el que va passar amb el seu pare era un tema tabú del qual no se’n parlava, i va tenir la gentilesa de facilitar-me alguns detalls.” En tot cas, el que va passar certifica, un cop més, que el més perjudicat acaba sent sempre el missatger.

I qui van ser els guanyadors? Sens dubte, no l’Estat, que només va recaptar una quantitat ridícula —poc més de 60 milions de les antigues pessetes— en concepte de sancions i impostos endarrerits. Però sí, en canvi, els policies que van destapar i seguir el cas, els quals es van embutxacar el deu per cent del que Hisenda va ingressar, en virtut del que preveia la norma aplicable en aquells casos. Coneixien a priori la possibilitat d’obtenir aquell benefici? “No en tinc constància, però no seria aventurat sospitar que podien tenir alguna informació al respecte. El cert és que vaig saber que la vídua d’un d’ells encara rep pagaments de l’Estat per aquest concepte.”